Benvolgut

            Plovia dolçament, més dolçament que mai. Per sort, jo no em mullava. Ja pot ser dolça la pluja, que dins de casa amb l’estufeta i els peus secs, s’està millor que fora tot xopat i refredat. Xopat no estava, però el refredat no me’l llevava ningú, i era un d’aquells que et cau el moc contínuament, et moques les vegades que et moques. Un fàstic. Qualsevol eixia així al carrer... Calla, calla. Millor allà, assegut davant l’escriptori, menjant Filipinos de xocolate blanc i amb el paquet de kleenex ben a mà. Sonava Benvolgut, la de Manel, aquella del moniato que li envia una carta a l’ex nuvi de la seua xicona. I sonava una vegada rere una altra, i una altra, i una altra més. Sóc prou donat a empatxar-me musicalment: m’agrada una cançó, l’escolte, la re escolte i la torne a escoltar fins que el meu cervell comença a produir petites descàrregues de saturació.

            Sonava Benvolgut, i jo mirava fotos d’Elena a l’ordinador. Quan ja anava pel Juny passat al seu àlbum «facebookià», va arribar aquella foto que mai no em cansava de mirar. No eixia assoles, sinó acompanyada. Acompanyada d’aquell que se la tirava quan jo encara era sols el seu amic. Ja sabeu, la típica història de l’amic enamorat que consola l’amiga i l’amiga que no està bé amb el nuvi i acaba quedant-se amb l’amic que la consolava. Doncs bé, ara era jo qui la besava, però m’emprenyava no sabeu cóm veure-li el careto al tio aquell, escoltar el CD d’Antònia Font que li va regalar pel seu aniversari i veure mort de fàstic a la prestatgeria del saló el de La Fuga. Sí, heu llegit bé, li va regalar un CD de La Fuga. A qui dimonis se li ocorre comprar res d’eixos mamarratxos depressius?

            Volia pensar que tot anava bé i que no enyoraven aquells temps, com diuen els Manel. Havia esperat, com també ell havia esperat abans, i per fi era el meu dit el que li resseguia la columna vertebral. Va arribar i es va voler quedar. Amb el meu amor, la meua sort, les meues mans. Fart de la foto del moniato en qüestió, dels Filipinos de xocolate blanc i del paquet de kleenex, em vaig alçar de la cadira i vaig travessar el corredor. Tombada al sofà de la sala d’estar, escoltava Benvolgut i, somrient tan dolçament com la pluja queia a l’altra banda de la finestra, em va declarar: «t’estava esperant».

http://www.youtube.com/watch?v=irrPUyetKoA

La ciència de l'home

            Farta de comentaris com “Història de l’art? Què bonic!” o “Això està tirat, és estudiar i ja està”, m’he disposat a escriure aquest breu assaig. No em dedique exclusivament a mirar quadres i a córrer-me de gust fent-ho. Quan vaig a un museu no em limite a pensar “Què bonica i què ben feta està aquesta escultura!”. No, senyors. La Història de l’art és molt més que això, és l’estudi de la Història a través de les obres que l’home ha anat deixant al seu pas pel món. I la Història està lluny de ser bonica. Jo puc ser bonica —o molt lletja, vaja. La meua samarreta també pot ser bonica. I sí, també una obra d’art pot ser bonica. Per a gustos, colors. Però que siga bonica o no, sincerament, no és una cosa que em lleve la son.

            Personalment, dedique moltes hores a l’estudi, probablement tantes o més que molts estudiants de ciències. Tot i això, sempre em pareixen insuficients, doncs sempre podria saber més i comprendre millor l’univers simbòlic que envolta una determinada manifestació de l’home. És inimaginable el bagatge cultural que caldria per comprendre íntegrament una obra o un fet, doncs és infinitament gran la quantitat de coneixement que requereix cadascun dels camps d’estudi d’un humanista, ja siga dins la història del pensament, de la ciència, de l’economia o de l’art. A mesura que ampliem el nostre bagatge, un munt de dubtes se’ns plantegen pel camí. Per resoldre’ls, no hem “d’estudiar i ja està”, hem de pensar, reflexionar, relacionar i posar en funcionament tots els coneixements que el nostre cervell alberga per establir connexions coherents. I quan més ample siga el bagatge i a més camps puguem accedir, més riques seran les connexions.

            Com bé explica el meu amic Panofsky a La Historia del arte como disciplina humanística, les humanitats no tenen una fi pràctica ni una clara rendibilitat comercial. Tanmateix, l’home necessita conèixer la realitat, la seua realitat, i el passat forma part d’aquesta. L’ésser humà no sols està conformat per la seua pròpia experiència, sinó també per les experiències que d’altres, al llarg de milers i milers d’anys, han tingut abans que ell. Estudiem l’home d’avui, que no seria el que és sense l’home d’ahir i que tant ha creat art com és pare de la ciència. Si deixem de tindre aquesta sensibilitat cap a nosaltres mateixos, al meu parer, estem perduts.

            D’on venim i on anem? Una qüestió que més d’un s’ha plantejat, però que ningú no s’ha atrevit a resoldre. Voleu menysprear, ridiculitzar i no fomentar el treball dels humanistes? Avant, que així no sabrem on anem, però tampoc d’on venim i acabarem sense saber què cony fem ací. No rebutge en absolut cap branca del coneixement, doncs està de més dir que ens són necessaris metges, físics, enginyers i advocats, però deteste que es menyspree el que faig o, millor dit, el que fan un munt d’estudiosos sense la saviesa dels quals estaríem perduts en un món que no sabríem d’on ha eixit. Així doncs, lluny de ser fàcil, bonica i irrellevant, la Història de l’art —les humanitats— és, almenys per a mi, apassionant, inabastable i necessària si volem comprendre el món que ens envolta i conèixer-nos a nosaltres mateixos.

NOTA: I no, no sé pintar.

La dama de Shallot

Y en la oscura extensión río abajo
-como un audaz vidente en trance,
contemplando su infortunio-
con turbado semblante
miró hacia Camelot.
Y al final del día
la amarra soltó, dejándose llevar;
la corriente lejos arrastró
a la Dama de Shalott.

(Alfred Tennyson, Los idilios del rey)

¿Somos lo que somos o lo que nos gustaría ser? Ciertamente, no lo sé. Soy carne y también soy hueso. Nada sería sin la materia que me da solidez y nadie me identificaría si no viera mi rostro, mi pelo o las curvas de mi cuerpo. Sin embargo, no sólo soy carne —y también hueso—, pues el alma que mi interior alberga es mucho más yo que yo misma. El tiempo, la vida, la ha hecho de una determinada manera, pero el tiempo, la misma vida, le ha impedido florecer y transmitir todo lo que en mi interior acaece. El alma vaga sin rumbo por los senderos del cuerpo, ansía irradiar una luz brillante y potente, que queda oprimida por las limitaciones del cuerpo que la alberga. ¿Somos cuerpo o somos alma? Somos luz que brilla o a la que no dejamos brillar.

Mans

Mans. Mans que freguen, que acaricien, que emocionen. Mans que agafen, que estrenyen, que guien. El món està ple de mans, de dits, de ungles, de padastres i de carn tèbia disposada a transmetre la seua calor. Tot i això, de vegades trobe a faltar alguna mà a la qual agafar i estrènyer amb força. Una mà que em guie i es deixe guiar per senders sense principi ni fi. Senders que volen en l’aire, que abstreuen, que transmeten. Senders que fan viure i sentir-se lliure.