Una poalà d'aigua fresca. O dos. O tres.

Un subjecte a qui anem a anomenar Pocahontas eixia una nit de Dissabte de sa casa feliç, sense depilar (total, pa' què?) i moníssima de la muerte amb el seu vestit preferit. Es va dirigir cap al sopar en el qual es retrobaria amb gent coneguda i algun desconegut. El sopar va trancórrer amb normalitat: amb aquells que ja coneixia no va haver cap incidència i amb els desconeguts va haver feeling. Todo en orden.

El jaleo va vindre a la festa que va succeir el sopar. Un segon subjecte a qui anomenarem Gaspatxo (com el de Los Fruitis) va començar a emprenyar a Pocahontas dient-li que li agradaria "fer compota de tomaca" amb ella (tingueu la ment un poc bruta i deduïu què volia dir amb això de fer compota de tomaca). Pocahontas li seguia el rotllo pensant-se que Gaspatxo era un tio amb sentit de l'humor i que estava de conya, doncs a ella no li agrada la compota de tomaca.

El cas és que Gaspatxo, ni corto ni perezoso, després va decidir que Pocahontas havia de tirar-li la canya a un tercer subjecte, "Winnie de Pooh". Li va estar una bona estona menjant l'orella i finalment es va convèncer: "Si insisteix tant serà perquè Winnie vol alguna cosa amb mi", pensava Pocahontas, a qui Winnie li feia gràcia. Ale pues, ho intentarem. La tasca d'acostament es feia complicada per moments, doncs Winnie havia desaparegut. ¿Dónde está Wally? ¡Digo! ¿Dónde está Winnie? Gaspatxo va resoldre el dubte de seguida: Winnie estava fent compota de tomaca amb un personatge d'un altre conte (un quart subjecte a qui no vaig a posar nom perquè no té més rellevància al llarg de la història). Primera poalà d'aigua fresca en tota la cara. No passa res, fa calor i la plaça està plena d'homes.

Seguidament, apareix un cinquè subjecte: un francés anomenat Tintin que portava varis dies tirant-li la canya a la nostra Pocahontas. Tanmateix, aquesta es feia la dura, ja que amb una nit de Tintin n'havia tingut prou.

Un cubata més tard, Gaspatxo torna a l'acció, no content amb la poalà d'aigua fresca d'abans. Ell, que és molt observador, s'havia adonat del tonteig que portava Pocahontas amb una de les persones desconegudes del sopar, "Peter Pan", de manera que tronà a menjar-li l'orella a Pocahontas per a que es llançara (cosa totalment innecessària, dicho sea de paso, ella sola se sirve y se basta per a saber què fa i quan ho fa). El cas és que quan la nostra prota va creure que era el moment oportú, va emprendre l'atac. Peter Pan estava disposat a acompanyar-la en la trepidant aventura d'anar a pixar, però quan el nostre amic Gaspatxo es va adonar es va fer el indignat i no ho va permetre. Peter ja tenia una Wendy que li curara les penes. Per què eixe canvi d'actitud en Gaspatxet? Bona pregunta, potser algun ingredient del gaspatxo estava caducat i això li impedia regir amb normalitat. Pero bueno, al avío: Segona poalà d'aigua ben fresqueta a la cara.

Per rematar la nit, el franceset Tintin va aparèixer per la plaça fent compota de tomaca amb una altre subjecte a qui tampoc anem a batejar. Esta tercera poalà va ser més light, doncs Tintin no era gens important per a Poca, però què voleu què us diga? A una sempre li agrada que le bailen el agua.

En definitiva, Gaspatxo li la va liar parda a la pobra Pocahontas. Li pegue un tir? Me'l pegue a mi mateixa? No dona no, a la barra a reomplir el got i que la festa no decaiga. Total, que la nostra amigueta Pocahontas no va trobar al seu John Smith i se'n va tornar a casa feliç (al cap i a la fi), sense depilar (total, pa' què?) i moníssima de la muerte amb el seu vestit preferit.

Amanides i gelats

No hi ha res com un dia a la teua platja. Potser estiga plena de guiris i madrileños remugons, però, al cap i a la fi, eixa és una de les coses que la fan especial.

Et tombes sobre l’arena, no massa calenta encara, traus el llibre, t’enfrasques en la lectura i et converteixes durant una estona en el protagonista d’Un sac de billes de Joseph Joffo, mentre, de fons, la mar emet el seu tranquil·litzador onatge. Amb el llibre et tapes la cara per evitar que el sol et cegue, de manera que les dones del costat no saben que, a l’altra banda dels fulls escrits, has deixat de llegir momentàniament i et diverteixes escoltant-les discutir sobre si Luis Alfredo, el de la novel·la de la Primera, havia de deixar a Rosaura Maria per la seua germana o no.

El sol comença a abrasir-te. No pensaves banyar-te, però fa tanta calor… Va, sols els peus. Passeges i repasseges i acabes entrant fins la cintura. L’aigua està fresquíssima, però t’encanta la sensació de frescor a la pell. Finalment, entre ones i impulsos, acabes clavant-te sencera. Busseges fins que et falta l’aire, l’aigua està congelant-te les neurones, traus el cap, respires, somrius… No saps per quin motiu estàs tan radiantment feliç. T’encanta estar allí, olorant la inconfusible mar benidormera, nedant en eixa transparent aigua i recordant tots els bons moments que en eixa platja has viscut. Definitivament, estàs feta per a l’estiu mediterrani: sol, mar, amanides i gelats, no et fa falta res més.

La Taronja Valenciana

7:00 am . Els dos subjectes protagonistes d’aquesta història ixen de la “caixa”, que diuen els francesos (aquests havien jugat un paper important al llarg de la nit, però això és una altra història). Una vegada al carrer, havent-se desfet ja de l’olor a humanitat i de la forta música que ressonava a l’interior, els dos subjectes emprenen el camí de retornada a la seua humil habitada.

Caminen amb els peus ja cansats i ganes d’agafar el llit, però no poden evitar aturar-se a la fruiteria del carrer on es troba sa casa, doncs encara no està oberta però a la vorera hi ha un munt de Taronges Valencianes( perquè estan a València, la seua procedència és completament desconeguda). Dubten. Va, l’agafem? No, tia, no, segur que hi ha algú mirant. Va, no sigues bacora, saps la de taronges que hi ha en una caixa d’eixes? Que no que no, anem cap a casa, tira. Però tia, mira quina taronjor! Va, ajuda’m agafar una caixeta de res. Però ràpid, anem. Finalment agafen amb dificultats una de les caixes que desbordava taronges i la transporten amb el cos doblat i caminant lentament.

No obstant això, sorgeix un imprevist. Una de les poques persones que vaguen pel carrer a eixes hores comença a maleir-les i llançar-los mirades d’indignació. Allò més greu arriba quan la dona punyetera es posa a parlar amb un quart subjecte mirant a les dues protagonistes que s’allunyen amb la caixa de taronges. El quart subjecte resulta ser l’amo de la fruiteria en qüestió i, de cop i volta, s’escolten crits i passes que s’apropen amb rapidesa cap a les dues moniates de la caixa. Per sort, estan ja prop del portal del seus pis.

-Merda! Corre, Clara, corre. Obri la porta que jo puc amb la caixa.

Encara no sé com, però aconsegueixen creuar el carrer. Una amb el cap dins de la bossa intentant trobar les claus, que sempre estan al fons quan més les necessites. I l’altra corrent espatarrada amb la pesada caixa a les mans. Finalment van aconseguir refugiar-se a l’entrada de l’edifici i, amagades darrere d’una paret, observen amb l’adrenalina encara pels núvols, com el simpàtic fruiter que sempre els regala nous quan van a comprar-li kiwis passa corrent per davant del portal sense saber ben bé què ha sigut d’aquelles dos individues.

Pujant per l’ascensor riuen, tremolen, es miren a l’espill i tornen a riure. Pobre fuiter, amb quina cara li agafem les nous de regal ara? En fi, tot siga per gaudir del suc de taronja, de Taronja Valenciana.

Memòries d'una adolescent ressacosa

1/01/2010

Cada 1 de Gener em faig la mateixa pregunta: “ Qui va tindre la rocambolesca idea d’inventar les dinades familiars després d’un dia de farreig? Qui? Eh? Qui!!!? Se’m torba la ment al no trobar resposta, si tinguera a la persona en qüestió davant ara mateixa li diria quatre coses ben dites.

T’aixeques atordida, et sorprèn el desastre que vas ser capaç d’armar en el trajecte que va des de la porta del dormitori fins al llit; uns tres metres, palm dalt palm baix. Vas recuperant el sentit poquet a poquet i comencen a vindre’t flashos de la nit passada. Mires el mòbil i tens un fum de cridades i missatges que no recordes haver llegit ni escrit. I així, a mesura que van venint-te records, vas rient-te més i avergonyint-te de la de coses que fa una baix els “afectes” d’eixa substància tan nociva per al senyor fetge que l’ésser humà s’encabota en consumir en tota festa que es precie.

Puf, quin mal de panxa, quin mareig...QUINA “GONIA”! Li fas alguna visiteta al senyor Roca però res...l'agonia persisteix.

No obstant això, t’armes de valor i coratge per a baixar a la dinada familiar, ja que l’assistència és obligatòria, això faltava! I ací és quan ve el devessall de comentaris fets amb tot el recochineo del món. Sempre estan els Primos Zumosol, que aprofiten la teua debilitat psíquica per a cebar-se amb frases del tipus “Clara, vols un whisket? Una miqueta de vi millor?” Mentre tots dinen i tu no pots fer una altra cosa que mirar el menjar i remenar-lo al plat, és precís que alguna tia amolle allò de “ Esta xiqueta no menja res!” A tot açò, tu estàs morint-te, fas uns quants viatges a l’excusat i així aguantes fins que arriba el segon plat; ta mare et veu més blanca que la Central lechera asturiana i et col.loca dins del llit, què bo!

Passa el temps i quan més a gust et trobes entre els dolcets llençols de cotó, sents una veu que crida: “Claraaaaa! Ja ha vingut el paje amb els regals!” És el fill de la teua cosina, que tan emocionat com està no assimila que estigues tan tranquil.la al llit quan faltava res i menys per a que arribara el paje carregat de regals (Incís: Això del paje és una vella tradició familiar, els Solbes tenim Papa Noel, paje el dia 1 i Reis, porque nosotros lo valemos! Però això és una altra història). El cas és que obris els paquets, poses cara d’emoció, ton pare et pessiga les galtes per a que tornen al seu color roig natural, tots al sofà i...plaf! La típica foto del sofà ja està feta i enguany t’ha tocat a tu eixir amb cara de zombi( aquesta cara de mort a la foto va rotant entre els cosins, encara que últimament em toca a mi sempre la xina).

En fi...coses que passen, hui no sóc persona, estic en la U.V.I i no crec que isca viva d’ací. Aquestes línies només tenen dues fins: Una és demanar a les persones que m’estimen que per favor vinguen al meu enterro amb roba de colorins i estampats de flors i que espargisquen les meues cendres per la Serra d’Aitana i la mar benidormera. L’altra és fer una crida al govern espanyol; que es deixen de tanta política anticrisi, això no té remei per l’amor de Déu, ací el que fa falta es mà dura i una llei que prohibisca la realització de dinades familiars l'1 de Gener baix cap concepte, és inhumà!

Ai mare de Déu senyor...què malalteta estic!

1/01/2011

Un any més la ressaca s'apodera de mi l'1 de Gener i he hagut d'aguantar el tipo en la tradicional dinada familiar. No obstant això, enguany estic menys greu que el passat: no he arribat a l'UVI, m'he quedat en planta.

Feliç any nou benvolguts lectors!