Alegria tralarà

No vaig a pujar una foto de la L perquè no sé, no m’apeteix, massa obvi, no? Però necessite gritar a los cuatro vientos, cridar com el de la cançò del Rei León, aaaaaaachigüeñaaaaaaa cababín chibaba, com el tio del quadre de Munch, com els espartans, au au au, com el cantant d’Aspencat, crida crida crida ja hi ha prou d’alegria fingida, com la de lo que viento se llevó, com una loca revolucionària i histèrica que puja dalt del Micalet per amollar animalades contra el sistema.

Sí, món, suposes bé: no m’he botat cap stop ni cap ceda (perquè no he passat per davant de cap, toca). He anat sempre per una dreta còmoda —potser massa còmoda— i he reduït tranquil·lament quan de lluny he vist el semàfor en àmbar. No m’he menjat cap xino, ni cap auelo amb gaiato, ni cap dona amb carret de bebé (bien, Clara, bien). He anat pel centre del carril —més o menys—i no li he seguit el cul al cotxe de davant perquè probablement no tenia el mateix destí que jo (per fi ho he comprés). Sí, senyors, els ciris de ma mare, de ma tia i de l’altra tia han sortit efecte. Un perill més al volant, i eixes coses que es diuen. Bé, ara oblideu-vos de tot el que heu llegit abans: m’he clavat per l’autovia sense voler i la he liao parda. Vendo riñón para pagar prácticas. Interesados contacten con una servidora

Jo i Temps

Volia menjar-se el món, volia menjar-se el temps. Podia? No n’estava segura. Més bé pareixia que el món se la menjava a ella mentre, molt lentament, el temps l’anava envaint: els segons la pessigaven, els minuts la mossegaven, les hores se l’engolien. Tic tac, tic tac. Tot ocorria pràcticament sense que se n’adonara, com una ràfega de vent gelat que et congela momentàniament les galtes. Una hora menys esdevé un dia i aquest una setmana que, al seu torn, es converteix en un mes. Tic tac, tic tac. Merda, l’odie, el temps, maleït siga. Tic tac, tic tac. Continua i no s’atura mentre no puc fer més que romandre impassible davant d’Ell. M’agobia, m’estisa, em retorç, m’ofega.

No em deixa fer al meu aire, el puto Temps. Sí, tu, a tu et dic, Temps asquerós, deixa de córrer ja, no? Què tens? Complex d’Alonso? Mecanguenl’ou, el Temps, ni mitja hòstia té en el fons el tio i ahí està fotent i marejant. Marejaor, que mira que eres marejaor. Estic perdent el temps, pense. O està perdent-me Ell a mi? Definitivament, Ell em perd, sóc una tia valuosa, jo, o això crec. Què creguda, no?

Oda a l'amistat

Tots tenim un amic de tota la vida, un amic amb el que has compartit la major part dels teus moments d’infantesa i d’adolescència, un amic amb el que has plorat i has rist (molt típic, ho sé), un amic amb el que has fet el penca i amb el que t'has enfadat per la mare de totes les tonteries. Fa uns minuts, he rebut un missatge una mica trist de la meua amiga de sempre, i no he pogut evitar que una fina i salada llàgrima lliscara per la meua galta. Ja no parlem tant com abans, deia, estic fent la meua vida ací i sent que tu ja no formes part d’ella. Tanmateix, proseguia, continues sent una de les poques persones que considere importants en la meua vida i t’estime tant com quan passàvem tot el dia apegades l’una a l’altra.

Quanta raó té. La vida avança i mai deixarà de fer-ho. La vida canvia i mai romandrà tranquil·la. Canvies de ciutat, d’aires, de gent, canvies de tot deixant enrere moltes coses que trobes a faltar, però que, necessàriament, havies de deixar. Amb tot, deixar enrere no implica oblidar, doncs la memòria és, com deia Todorov, un dels trets que diferencia l’ésser humà: hem de recordar sense aturar-nos, hem de continuar sense oblidar i hem d’estimar la vertadera amistat.