Clarada màxima

València, 19 de Juliol. Clara resta a casa d'uns amics que molt amablement li han deixat les claus del seu pis per fer nit i poder matricular-se a l'EOI. 20:03h. L'hoste decideix baixar al Consum per comprar-se un sandvitx de cranc, d'estos que venen ja preparats. Després pujaria a casa, es pegaria una dutxeta i soparia gaudint d'alguna bona pel·li i de l'airet valencià que entraria pel balcó. No pinta gens malament la nit. El cas és que ix de casa feliç, pensant en cóm de bé s'ho monta. Fa la compra, emprèn el camí de tornada, arriba a la porta 76 del número 33 i, en tirar a obrir-la, la seua sorpresa no és altra que descobrir la falta de claus a la seua bossa de mà. No passa res, se li hauran caigut al supermercat, pensa. Il·lusa... De nou en el Consum, pega voltes i més voltes amb l'esperança de trobar les claus. La cerca és en va. Una de les caixeres la veu apurada i es posa a buscar amb ella. La re-cerca és també en va.

Clara comença a assumir que, com havia pensat en un principi -encara que havia fet per no creure-s'ho- les claus estan dins del pis. I ella n'està fora. Bien, Clara, bien. I ara què? Sols porta damunt la cartera i un sandvitx de cranc. Demana en una clínica odontològica un paper i un boli i pregunta pel carrer on hi ha una cabina de telèfon. Un home li indica on es troba la més propera, però aquesta resulta estar trencada. Casualitats de la vida, es torna a trobar amb l'home que l'havia guiat abans, qui, en veure la seua cara de preocupació, li pregunta si pot ajudar-la. Clara li comenta la seua situació i l'home de nom desconegut li presta el seu telèfon mòbil. Sols es sap dos números de memòria: el de sa casa i el mòbil de Laura. Ni sa mare ni la seua amiga contesten. Ara sí que l'hem feta bona. L'home li aconsella que prove d'obrir la porta amb el DNI o amb una radiografia. Ho intenta amb el DNI. Fracàs. I si funcionara això de la radiografia? Després de meditar-ho uns instants, decideix demanar-ne una a algun veí. La bona dona que li obri la porta la mira amb cara estranya quan la desesperada protagonista del relat li demana una radiografia per obrir la casa dels seus amics i, finalment, li contesta que no en té cap. Normal. Decideix no provar amb la resta de veïns.

Ha de seguir provant amb les cridades telefòniques. Des d'un locutori aconsegueix (després de nombrosos intents) contactar amb la seua estimada mare, que, acostumada a aquestes situacions, sols li diu: tens que fer-ne sempre alguna, filla? La mare del despistat individu aconsegueix el número d'un dels amos del pis. Clara el telefona i aquest li dóna una solució: FINA. Fina és la germana del seu casero, que per sort viu a l'edifici del costat i té clau del pis on s'allotja efímerament la nostra amiga. La fi està a prop. O això pareix. Les ganes de plorar venen quan arriba a casa de Fina, ningú no li contesta i, al rato d'estar tocant a l'intèrfon, una veïna li diu que Fina està de vacances. Mecaguen Fina, les vacances de Fina, les claus i el puto sandvitx de cranc.

Torna al locutori. El moret del mostrador riu. Crida al seu amic i aquest li demana 15 minuts per moure fils i aconseguir unes altres claus. Clara se'n va, passeja, mira amb odi el sandvitx de cranc que porta a la mà, es caga en tot lo cagable (en ella mateixa la primera) i torna quan pensa que ha transcorregut el temps demanat. El moret del mostrador riu de nou i, a més, parla: 

-¿Otra ves? ¿Nesesitas algo? (llegir amb accent moro)

- No, gracias. Al teléfono nº 5, ¿no?

Després d'una última telefonada, el seu amic li dóna, ara sí, la solució al problema. Ha parlat amb el casero i resulta que Fina acaba de tornar de les seues vacances fa uns minuts. Fina li deixa les claus i Clara, per fi, aconsegueix entrar al pis. Al moble de l'entrada, efectivament, tres lluentes claus romanen impassibles. Si açò fóra el twitter este que està de moda i que sóc incapaç d'utilitzar, ara vindria un: #claradamàxima

Papallones clorolides

Maleïdes papallones! Volen radiants pel cel lluint formosos colors i així aconsegueixen que tothom les vullga assolir. Una vegada resten ja a l’estómac de la seua víctima, els seus colors es barregen deixant la desventurada persona confosa, atordida i sumida en la més profunda incertesa. Són d’allò més inoportuns aquests maquiavèl·lics insectes... Clorolits al principi i incomprensibles en passar el temps. Per què ara? Per què ací? Per què així? These are the questions i no la de Shakespeare. Papallones, papallones. Papallones clorolides.

Alegria tralarà

No vaig a pujar una foto de la L perquè no sé, no m’apeteix, massa obvi, no? Però necessite gritar a los cuatro vientos, cridar com el de la cançò del Rei León, aaaaaaachigüeñaaaaaaa cababín chibaba, com el tio del quadre de Munch, com els espartans, au au au, com el cantant d’Aspencat, crida crida crida ja hi ha prou d’alegria fingida, com la de lo que viento se llevó, com una loca revolucionària i histèrica que puja dalt del Micalet per amollar animalades contra el sistema.

Sí, món, suposes bé: no m’he botat cap stop ni cap ceda (perquè no he passat per davant de cap, toca). He anat sempre per una dreta còmoda —potser massa còmoda— i he reduït tranquil·lament quan de lluny he vist el semàfor en àmbar. No m’he menjat cap xino, ni cap auelo amb gaiato, ni cap dona amb carret de bebé (bien, Clara, bien). He anat pel centre del carril —més o menys—i no li he seguit el cul al cotxe de davant perquè probablement no tenia el mateix destí que jo (per fi ho he comprés). Sí, senyors, els ciris de ma mare, de ma tia i de l’altra tia han sortit efecte. Un perill més al volant, i eixes coses que es diuen. Bé, ara oblideu-vos de tot el que heu llegit abans: m’he clavat per l’autovia sense voler i la he liao parda. Vendo riñón para pagar prácticas. Interesados contacten con una servidora

Jo i Temps

Volia menjar-se el món, volia menjar-se el temps. Podia? No n’estava segura. Més bé pareixia que el món se la menjava a ella mentre, molt lentament, el temps l’anava envaint: els segons la pessigaven, els minuts la mossegaven, les hores se l’engolien. Tic tac, tic tac. Tot ocorria pràcticament sense que se n’adonara, com una ràfega de vent gelat que et congela momentàniament les galtes. Una hora menys esdevé un dia i aquest una setmana que, al seu torn, es converteix en un mes. Tic tac, tic tac. Merda, l’odie, el temps, maleït siga. Tic tac, tic tac. Continua i no s’atura mentre no puc fer més que romandre impassible davant d’Ell. M’agobia, m’estisa, em retorç, m’ofega.

No em deixa fer al meu aire, el puto Temps. Sí, tu, a tu et dic, Temps asquerós, deixa de córrer ja, no? Què tens? Complex d’Alonso? Mecanguenl’ou, el Temps, ni mitja hòstia té en el fons el tio i ahí està fotent i marejant. Marejaor, que mira que eres marejaor. Estic perdent el temps, pense. O està perdent-me Ell a mi? Definitivament, Ell em perd, sóc una tia valuosa, jo, o això crec. Què creguda, no?

Oda a l'amistat

Tots tenim un amic de tota la vida, un amic amb el que has compartit la major part dels teus moments d’infantesa i d’adolescència, un amic amb el que has plorat i has rist (molt típic, ho sé), un amic amb el que has fet el penca i amb el que t'has enfadat per la mare de totes les tonteries. Fa uns minuts, he rebut un missatge una mica trist de la meua amiga de sempre, i no he pogut evitar que una fina i salada llàgrima lliscara per la meua galta. Ja no parlem tant com abans, deia, estic fent la meua vida ací i sent que tu ja no formes part d’ella. Tanmateix, proseguia, continues sent una de les poques persones que considere importants en la meua vida i t’estime tant com quan passàvem tot el dia apegades l’una a l’altra.

Quanta raó té. La vida avança i mai deixarà de fer-ho. La vida canvia i mai romandrà tranquil·la. Canvies de ciutat, d’aires, de gent, canvies de tot deixant enrere moltes coses que trobes a faltar, però que, necessàriament, havies de deixar. Amb tot, deixar enrere no implica oblidar, doncs la memòria és, com deia Todorov, un dels trets que diferencia l’ésser humà: hem de recordar sense aturar-nos, hem de continuar sense oblidar i hem d’estimar la vertadera amistat.

Sublim

Allò sublim. Allò que és. Allò que tal volta no és. Allò que brilla internament. Allò que perd tot el seu sentit sense la resplendor de la divinitat humana. L'home és allò sublim i sublim és allò que d'ell emana.

Reflexions inanodines

Tant se val

qui m'estima i qui no,

si a algú li importe

o si algú em vol.

Avui,

una estranya sensació m'envaeix

i el meu pit

sent amb força un esperit que creix.

L'art és forma, però també és esperit. L'art és l'esperit expressat a través de la forma. L'esperit d'un individu que plasma les seues frustracions personals. L'esperit d'un individu que sent i viu en un lloc, que crea i creix en una època. L'art és el sentir particular en un món que no deixa de girar. L'art ho és tot, però pot no ser res. Què és l'art? -em pregunte. Potser no ho sé. Probablement és millor així.