Papallones clorolides

Maleïdes papallones! Volen radiants pel cel lluint formosos colors i així aconsegueixen que tothom les vullga assolir. Una vegada resten ja a l’estómac de la seua víctima, els seus colors es barregen deixant la desventurada persona confosa, atordida i sumida en la més profunda incertesa. Són d’allò més inoportuns aquests maquiavèl·lics insectes... Clorolits al principi i incomprensibles en passar el temps. Per què ara? Per què ací? Per què així? These are the questions i no la de Shakespeare. Papallones, papallones. Papallones clorolides.

Alegria tralarà

No vaig a pujar una foto de la L perquè no sé, no m’apeteix, massa obvi, no? Però necessite gritar a los cuatro vientos, cridar com el de la cançò del Rei León, aaaaaaachigüeñaaaaaaa cababín chibaba, com el tio del quadre de Munch, com els espartans, au au au, com el cantant d’Aspencat, crida crida crida ja hi ha prou d’alegria fingida, com la de lo que viento se llevó, com una loca revolucionària i histèrica que puja dalt del Micalet per amollar animalades contra el sistema.

Sí, món, suposes bé: no m’he botat cap stop ni cap ceda (perquè no he passat per davant de cap, toca). He anat sempre per una dreta còmoda —potser massa còmoda— i he reduït tranquil·lament quan de lluny he vist el semàfor en àmbar. No m’he menjat cap xino, ni cap auelo amb gaiato, ni cap dona amb carret de bebé (bien, Clara, bien). He anat pel centre del carril —més o menys—i no li he seguit el cul al cotxe de davant perquè probablement no tenia el mateix destí que jo (per fi ho he comprés). Sí, senyors, els ciris de ma mare, de ma tia i de l’altra tia han sortit efecte. Un perill més al volant, i eixes coses que es diuen. Bé, ara oblideu-vos de tot el que heu llegit abans: m’he clavat per l’autovia sense voler i la he liao parda. Vendo riñón para pagar prácticas. Interesados contacten con una servidora

Jo i Temps

Volia menjar-se el món, volia menjar-se el temps. Podia? No n’estava segura. Més bé pareixia que el món se la menjava a ella mentre, molt lentament, el temps l’anava envaint: els segons la pessigaven, els minuts la mossegaven, les hores se l’engolien. Tic tac, tic tac. Tot ocorria pràcticament sense que se n’adonara, com una ràfega de vent gelat que et congela momentàniament les galtes. Una hora menys esdevé un dia i aquest una setmana que, al seu torn, es converteix en un mes. Tic tac, tic tac. Merda, l’odie, el temps, maleït siga. Tic tac, tic tac. Continua i no s’atura mentre no puc fer més que romandre impassible davant d’Ell. M’agobia, m’estisa, em retorç, m’ofega.

No em deixa fer al meu aire, el puto Temps. Sí, tu, a tu et dic, Temps asquerós, deixa de córrer ja, no? Què tens? Complex d’Alonso? Mecanguenl’ou, el Temps, ni mitja hòstia té en el fons el tio i ahí està fotent i marejant. Marejaor, que mira que eres marejaor. Estic perdent el temps, pense. O està perdent-me Ell a mi? Definitivament, Ell em perd, sóc una tia valuosa, jo, o això crec. Què creguda, no?

Oda a l'amistat

Tots tenim un amic de tota la vida, un amic amb el que has compartit la major part dels teus moments d’infantesa i d’adolescència, un amic amb el que has plorat i has rist (molt típic, ho sé), un amic amb el que has fet el penca i amb el que t'has enfadat per la mare de totes les tonteries. Fa uns minuts, he rebut un missatge una mica trist de la meua amiga de sempre, i no he pogut evitar que una fina i salada llàgrima lliscara per la meua galta. Ja no parlem tant com abans, deia, estic fent la meua vida ací i sent que tu ja no formes part d’ella. Tanmateix, proseguia, continues sent una de les poques persones que considere importants en la meua vida i t’estime tant com quan passàvem tot el dia apegades l’una a l’altra.

Quanta raó té. La vida avança i mai deixarà de fer-ho. La vida canvia i mai romandrà tranquil·la. Canvies de ciutat, d’aires, de gent, canvies de tot deixant enrere moltes coses que trobes a faltar, però que, necessàriament, havies de deixar. Amb tot, deixar enrere no implica oblidar, doncs la memòria és, com deia Todorov, un dels trets que diferencia l’ésser humà: hem de recordar sense aturar-nos, hem de continuar sense oblidar i hem d’estimar la vertadera amistat.

Física y química

-No pareces muy contenta.

-Puede que no esté contenta.

-¿Qué te pasa?

-Nada, supongo. No tengo motivos para estar triste.

-¿Y para estar contenta?

-¿Cómo?

-¿Tienes motivos para estar contenta?

-No sé. Supongo que sí.

-Supones…

-¿Sabes? Sí.

-¿Sí?

-Sí, estoy triste. Cuando consigo estabilidad, cuando consigo las cosas que durante tanto tiempo había anhelado y por las que con tanto esfuerzo había luchado, mi cerebro se pone a dar vueltas sin cesar hasta que consigue mandarlo todo a la mierda. Me gusta donde vivo, me gusta lo que estudio, tengo una familia a la que quiero con locura y por la que me siento apoyada, ningún tío me da quebraderos de cabeza, estoy rodeada de gente…

-No ha sonado muy convincente.

-Tal vez no lo haya dicho con mucha seguridad.

-Estoy seguro de ello.

-Es que… no sé.

-¿No sabes?

-Sí.

-¿Sí?

-Sí que sé. Estoy rodeada de gente, pero no de "la gente". ¿Entiendes?

-Ajá.

-Me siento incompleta. Necesito alguien que me comprenda, alguien a quien le pueda mostrar mi verdadero yo, mi verdadera alma. Y ¿por qué no? Que ese alguien sea un tío. Un tío con el que comparta ilusiones, pensamientos y sueños. Un tío con el que acostarme sea fundir física y química, atracción y comprensión, pasión y amor.

-Te comprendo.