dimecres, 19 d’abril de 2017

L’odissea del però. Història d’una jove investigadora

Crec que estic a punt de començar a redactar un text sense sentit per ningú. Sense sentit pels amants de la literatura perquè pecaré de tecnicista i parlaré d’un món que pot ser aliè al ciutadà corrent, però també sense sentit pels acadèmics ―els meus futurs col·legues (o ja som col·legues?) els historiadors de l’art― per pecar de massa literari. Als que gaudeixen amb la lectura pel simple fet de ser lectura els avorriré amb les meues preocupacions de jove doctoranda que tracta de trobar-li un sentit a allò a què dedica hores i hores cadascun dels seus dies. I als que llegeixen per la gratificació ―o l’obligació― d’absorbir coneixement i que eixe coneixement es transforme en publicacions i més publicacions que afegir al currículum també els avorriré perquè aquest text no els permetrà aprendre res i, conseqüentment, tampoc extrauran res interessant que poder bolcar en un futur article sobre vés a saber què detall del pòrtic d’una església ubicada en algun poble amagat allà on Crist va perdre l’espardenya. Efectivament, després d’aquest primer paràgraf puc corroborar la frase amb que m’he arrancat a escriure: aquest text no té sentit per ningú, excepte per mi. Espere que almenys a mi em permeta aclarir el batibull que tinc al cap ara mateix i trobar-li un sentit clar a allò a què dedique el meu temps, i mira que me l’estime jo, el temps!

L’argument de la història es resumeix bàsicament en que una jove investigadora (servidora) que està iniciant la seua tesi doctoral, es sent atabalada per la paraula però. Té idees, moltes idees, però sempre que tracta d’elaborar alguna d’eixes idees en profunditat apareix la maleïda conjunció. Però. Sempre hi ha un però. La jove doctoranda llegeix i llegeix com si no hi haguera demà, tractant de desencapotar la seua ment i de convèncer-se de la utilitat i del sentit d’allò que fa. Tanmateix, tot és en va. Els peròs persisteixen amb cabuderia.

[La història continua tractant de dilucidar tots eixos peròs, però, com he dit, això no interessa a ningú, pel que us estalviaré l'avoriment i copiaré sols l'últim paràgraf, el reventón final]


En fi, moltes incògnites. Com es pot comprovar, no tinc res massa clar, però a partir de demà m’he de posar a redactar una memòria en la qual semble que ho tinc tot claríssim i que estic convençudíssima. I sabeu quina és la finalitat de dita memòria? Aconseguir una beca que em done de menjar mentre continue fent-me preguntes durant els pròxims tres anys. I tot per a què? Probablement per a què passen eixos tres anys, acabe la tesi ―no sé molt bé cóm― i em trobe amb una mà davant i una altra darrere preguntant-me (sempre fent-me preguntes, caguen l’ou) què collons he fet amb la meua vida en els últims anys.

1 comentari:

  1. Clara, trobaràs el sentit del però búscantlo, segurrr, besitos

    ResponElimina