dilluns, 21 de gener de 2013

La ciència de l'home


            Farta de comentaris com “Història de l’art? Què bonic!” o “Això està tirat, és estudiar i ja està”, m’he disposat a escriure aquest breu assaig. No em dedique exclusivament a mirar quadres i a córrer-me de gust fent-ho. Quan vaig a un museu no em limite a pensar “Què bonica i què ben feta està aquesta escultura!”. No, senyors. La Història de l’art és molt més que això, és l’estudi de la Història a través de les obres que l’home ha anat deixant al seu pas pel món. I la Història està lluny de ser bonica. Jo puc ser bonica —o molt lletja, vaja. La meua samarreta també pot ser bonica. I sí, també una obra d’art pot ser bonica. Per a gustos, colors. Però que siga bonica o no, sincerament, no és una cosa que em lleve la son.

            Personalment, dedique moltes hores a l’estudi, probablement tantes o més que molts estudiants de ciències. Tot i això, sempre em pareixen insuficients, doncs sempre podria saber més i comprendre millor l’univers simbòlic que envolta una determinada manifestació de l’home. És inimaginable el bagatge cultural que caldria per comprendre íntegrament una obra o un fet, doncs és infinitament gran la quantitat de coneixement que requereix cadascun dels camps d’estudi d’un humanista, ja siga dins la història del pensament, de la ciència, de l’economia o de l’art. A mesura que ampliem el nostre bagatge, un munt de dubtes se’ns plantegen pel camí. Per resoldre’ls, no hem “d’estudiar i ja està”, hem de pensar, reflexionar, relacionar i posar en funcionament tots els coneixements que el nostre cervell alberga per establir connexions coherents. I quan més ample siga el bagatge i a més camps puguem accedir, més riques seran les connexions.

            Com bé explica el meu amic Panofsky a La Historia del arte como disciplina humanística, les humanitats no tenen una fi pràctica ni una clara rendibilitat comercial. Tanmateix, l’home necessita conèixer la realitat, la seua realitat, i el passat forma part d’aquesta. L’ésser humà no sols està conformat per la seua pròpia experiència, sinó també per les experiències que d’altres, al llarg de milers i milers d’anys, han tingut abans que ell. Estudiem l’home d’avui, que no seria el que és sense l’home d’ahir i que tant ha creat art com és pare de la ciència. Si deixem de tindre aquesta sensibilitat cap a nosaltres mateixos, al meu parer, estem perduts.

            D’on venim i on anem? Una qüestió que més d’un s’ha plantejat, però que ningú no s’ha atrevit a resoldre. Voleu menysprear, ridiculitzar i no fomentar el treball dels humanistes? Avant, que així no sabrem on anem, però tampoc d’on venim i acabarem sense saber què cony fem ací. No rebutge en absolut cap branca del coneixement, doncs està de més dir que ens són necessaris metges, físics, enginyers i advocats, però deteste que es menyspree el que faig o, millor dit, el que fan un munt d’estudiosos sense la saviesa dels quals estaríem perduts en un món que no sabríem d’on ha eixit. Així doncs, lluny de ser fàcil, bonica i irrellevant, la Història de l’art —les humanitats— és, almenys per a mi, apassionant, inabastable i necessària si volem comprendre el món que ens envolta i conèixer-nos a nosaltres mateixos.

NOTA: I no, no sé pintar.

4 comentaris:

  1. Molt bona reflexió, Clara, de veritat. És extrapolable a qualsevol estudi d'humanitats, sempre tan altruistes nosaltres, tan dedicats a les coses que no valen per a res...
    A qui li interessa hui en dia el que va passar la setmana passada? Vivim en un canvi tan gran actualment (i no és perquè en el passat no passara) fomentat per la coneixença d'aquest canvi, que volem saber què passa a cada instant en cada punt del món. Això, crec jo, ens està abocant a un interés per les coses que passen efímerament amb una rellevància mínima i a no fixar-nos en el que ha passat les últimes dècades o segles. I això, després d'aquesta fotracà de paraules, que m'agrada el que has escrit

    ResponSuprimeix
  2. I ho compartisc al Facebook, haha, te la dec.

    ResponSuprimeix
  3. Muy interesante lo que comentas. Hoy la última palabra la tiene la ciencia, de ahí que cualquier cosa que tenga intención de decir algo con algún tipo de autoridad, se tiene que enfundar en ella(Ciencias Sociales). Pues sí lo dice la ciencia no queda mucho margen de maniobra, véase lo útil que es ver la economía como ciencia. No es que proponga un pensamiento teológico o mágico, la ciencia nos ayuda a comprender muchas cosas, pero no todas. No creo que sea un conocimiento objetivo, si no más fiable que cualquier otro gracias a su metodología que le permite un constante cambio y adaptación. A diferencia del conocimiento humanístico, pero porque creo que a éste corresponden otros ámbitos de la realidad. Lo que no le haría ni mejor ni peor. Quizás mal visto por no tener mucha amistad con el pensamiento único. El humanismo es una actitud ante la vida.

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies per les vostres aportacions. M'alegra que, almenys, el text haja despertat interés en alguns. Com bé dius, Jordi, els mitjans de comunicació ens aboquen a un flux continu d'imatges i notícies que, de manera molt sui generis, ens mantenen al tanto del que passa pel món i de les barbaritats que fa l'home. Potser aquestes barbaritats es comprendrien millor no sols sabent el que passa, sinó també el que ha passat abans. I, qui sap, igual se'n feien menys de barbaritats i tot.

    Respecto al comentario de Juan, la subjetividad es precisamente lo que hace a las humanidades apasionantes. ¿No será más "arriesgado" dar tu propia interpretación de un hecho, relacionándolo con otros hechos y determinando sus causas y efectos, que resolver un problema basado en el "pensamiento único"? Efectivamente, no se trata de dificultad ni de relevancia, simplemente de diferencias metodológicas. El problema es que nosotros nos damos cuenta, pero hay quien vive cegado por el 2+2.

    Gràcies de nou als dos!

    ResponSuprimeix