Amanides i gelats

No hi ha res com un dia a la teua platja. Potser estiga plena de guiris i madrileños remugons, però, al cap i a la fi, eixa és una de les coses que la fan especial.

Et tombes sobre l’arena, no massa calenta encara, traus el llibre, t’enfrasques en la lectura i et converteixes durant una estona en el protagonista d’Un sac de billes de Joseph Joffo, mentre, de fons, la mar emet el seu tranquil·litzador onatge. Amb el llibre et tapes la cara per evitar que el sol et cegue, de manera que les dones del costat no saben que, a l’altra banda dels fulls escrits, has deixat de llegir momentàniament i et diverteixes escoltant-les discutir sobre si Luis Alfredo, el de la novel·la de la Primera, havia de deixar a Rosaura Maria per la seua germana o no.

El sol comença a abrasir-te. No pensaves banyar-te, però fa tanta calor… Va, sols els peus. Passeges i repasseges i acabes entrant fins la cintura. L’aigua està fresquíssima, però t’encanta la sensació de frescor a la pell. Finalment, entre ones i impulsos, acabes clavant-te sencera. Busseges fins que et falta l’aire, l’aigua està congelant-te les neurones, traus el cap, respires, somrius… No saps per quin motiu estàs tan radiantment feliç. T’encanta estar allí, olorant la inconfusible mar benidormera, nedant en eixa transparent aigua i recordant tots els bons moments que en eixa platja has viscut. Definitivament, estàs feta per a l’estiu mediterrani: sol, mar, amanides i gelats, no et fa falta res més.

La Taronja Valenciana

7:00 am . Els dos subjectes protagonistes d’aquesta història ixen de la “caixa”, que diuen els francesos (aquests havien jugat un paper important al llarg de la nit, però això és una altra història). Una vegada al carrer, havent-se desfet ja de l’olor a humanitat i de la forta música que ressonava a l’interior, els dos subjectes emprenen el camí de retornada a la seua humil habitada.

Caminen amb els peus ja cansats i ganes d’agafar el llit, però no poden evitar aturar-se a la fruiteria del carrer on es troba sa casa, doncs encara no està oberta però a la vorera hi ha un munt de Taronges Valencianes( perquè estan a València, la seua procedència és completament desconeguda). Dubten. Va, l’agafem? No, tia, no, segur que hi ha algú mirant. Va, no sigues bacora, saps la de taronges que hi ha en una caixa d’eixes? Que no que no, anem cap a casa, tira. Però tia, mira quina taronjor! Va, ajuda’m agafar una caixeta de res. Però ràpid, anem. Finalment agafen amb dificultats una de les caixes que desbordava taronges i la transporten amb el cos doblat i caminant lentament.

No obstant això, sorgeix un imprevist. Una de les poques persones que vaguen pel carrer a eixes hores comença a maleir-les i llançar-los mirades d’indignació. Allò més greu arriba quan la dona punyetera es posa a parlar amb un quart subjecte mirant a les dues protagonistes que s’allunyen amb la caixa de taronges. El quart subjecte resulta ser l’amo de la fruiteria en qüestió i, de cop i volta, s’escolten crits i passes que s’apropen amb rapidesa cap a les dues moniates de la caixa. Per sort, estan ja prop del portal del seus pis.

-Merda! Corre, Clara, corre. Obri la porta que jo puc amb la caixa.

Encara no sé com, però aconsegueixen creuar el carrer. Una amb el cap dins de la bossa intentant trobar les claus, que sempre estan al fons quan més les necessites. I l’altra corrent espatarrada amb la pesada caixa a les mans. Finalment van aconseguir refugiar-se a l’entrada de l’edifici i, amagades darrere d’una paret, observen amb l’adrenalina encara pels núvols, com el simpàtic fruiter que sempre els regala nous quan van a comprar-li kiwis passa corrent per davant del portal sense saber ben bé què ha sigut d’aquelles dos individues.

Pujant per l’ascensor riuen, tremolen, es miren a l’espill i tornen a riure. Pobre fuiter, amb quina cara li agafem les nous de regal ara? En fi, tot siga per gaudir del suc de taronja, de Taronja Valenciana.

Memòries d'una adolescent ressacosa

1/01/2010

Cada 1 de Gener em faig la mateixa pregunta: “ Qui va tindre la rocambolesca idea d’inventar les dinades familiars després d’un dia de farreig? Qui? Eh? Qui!!!? Se’m torba la ment al no trobar resposta, si tinguera a la persona en qüestió davant ara mateixa li diria quatre coses ben dites.

T’aixeques atordida, et sorprèn el desastre que vas ser capaç d’armar en el trajecte que va des de la porta del dormitori fins al llit; uns tres metres, palm dalt palm baix. Vas recuperant el sentit poquet a poquet i comencen a vindre’t flashos de la nit passada. Mires el mòbil i tens un fum de cridades i missatges que no recordes haver llegit ni escrit. I així, a mesura que van venint-te records, vas rient-te més i avergonyint-te de la de coses que fa una baix els “afectes” d’eixa substància tan nociva per al senyor fetge que l’ésser humà s’encabota en consumir en tota festa que es precie.

Puf, quin mal de panxa, quin mareig...QUINA “GONIA”! Li fas alguna visiteta al senyor Roca però res...l'agonia persisteix.

No obstant això, t’armes de valor i coratge per a baixar a la dinada familiar, ja que l’assistència és obligatòria, això faltava! I ací és quan ve el devessall de comentaris fets amb tot el recochineo del món. Sempre estan els Primos Zumosol, que aprofiten la teua debilitat psíquica per a cebar-se amb frases del tipus “Clara, vols un whisket? Una miqueta de vi millor?” Mentre tots dinen i tu no pots fer una altra cosa que mirar el menjar i remenar-lo al plat, és precís que alguna tia amolle allò de “ Esta xiqueta no menja res!” A tot açò, tu estàs morint-te, fas uns quants viatges a l’excusat i així aguantes fins que arriba el segon plat; ta mare et veu més blanca que la Central lechera asturiana i et col.loca dins del llit, què bo!

Passa el temps i quan més a gust et trobes entre els dolcets llençols de cotó, sents una veu que crida: “Claraaaaa! Ja ha vingut el paje amb els regals!” És el fill de la teua cosina, que tan emocionat com està no assimila que estigues tan tranquil.la al llit quan faltava res i menys per a que arribara el paje carregat de regals (Incís: Això del paje és una vella tradició familiar, els Solbes tenim Papa Noel, paje el dia 1 i Reis, porque nosotros lo valemos! Però això és una altra història). El cas és que obris els paquets, poses cara d’emoció, ton pare et pessiga les galtes per a que tornen al seu color roig natural, tots al sofà i...plaf! La típica foto del sofà ja està feta i enguany t’ha tocat a tu eixir amb cara de zombi( aquesta cara de mort a la foto va rotant entre els cosins, encara que últimament em toca a mi sempre la xina).

En fi...coses que passen, hui no sóc persona, estic en la U.V.I i no crec que isca viva d’ací. Aquestes línies només tenen dues fins: Una és demanar a les persones que m’estimen que per favor vinguen al meu enterro amb roba de colorins i estampats de flors i que espargisquen les meues cendres per la Serra d’Aitana i la mar benidormera. L’altra és fer una crida al govern espanyol; que es deixen de tanta política anticrisi, això no té remei per l’amor de Déu, ací el que fa falta es mà dura i una llei que prohibisca la realització de dinades familiars l'1 de Gener baix cap concepte, és inhumà!

Ai mare de Déu senyor...què malalteta estic!

1/01/2011

Un any més la ressaca s'apodera de mi l'1 de Gener i he hagut d'aguantar el tipo en la tradicional dinada familiar. No obstant això, enguany estic menys greu que el passat: no he arribat a l'UVI, m'he quedat en planta.

Feliç any nou benvolguts lectors!

Peripècies clares, que no obscures

Una vesprada qualsevol en una ciutat qualsevol, una xica qualsev… no, ella no era una xica qualsevol, ella tenia una força d’atracció innata pels cataclismes i els fets que, tot i no canviar la història humana, sí que suposen un gran canvi per a la seua història com a individu que creix i es desenvolupa en una societat (probablement una societat amb unes costums a les que no s’acaba de fer).

Doncs bé, la xicona en qüestió es trobava aquella vesprada sola a casa passant apunts a net. Primerament, va agrair en certa manera l’absència del seus companys, ja que sempre ve bé algun moment de pau i tranquil.litat; bona musiqueta sonant, una tènue llum il.luminant la taula, ella i la seua felicitat pul.lulant per la casa. Però no tardaria en adonar-se que eixa solitud i una ment despistada com la seua no fan bona lliga…

Tot va començar amb un troç de pa congelat que pretenia descongelar per tal de fer-se un entrepà i sopar de camí al concert que l’esperava per la nit. Intrèpida com és, es va aventurar a clavar-lo dins del forn (eixe forn que no havia utilitzat en la vida i al qual li tenia un profund respecte). L’intent de descongelar el pa al forn no va donar bons resultats (negre per fora i blanc per dins) i va decidir gastar el microones de tota la vida. No obstant això, el microones d’aquella casa té vida pròpia i quan es va adonar no es podia entrar a la cuina de la fumaguera que l’aparato tréia:

Quina pudor! Entra, trau el pa. Merda, com crema! Tira’l al terra. Massa fum, t’ofegues. Tanca les portes de les habitacions, obri finestres. Al saló, allí tampoc es pot respirar. Ix a la terrassa i respira uns segons. Tus, fes-te l’ànim; has d’entrar i vore l’empastre que has deixat. Ho intentes i no hi ha manera; no es pot estar. Tus encara més. Deixes passar el temps fins que tot torna mitjanament a la normalitat, però t’has quedat sense entrepà.

Han passat ja nou hores i encara fa tota la casa olor a socarrat. Sols espere que no es cansen de mi i dels meus despistes molt ràpid (clar està que si algun dia ens entra algun lladre a casa, després d’haver-me deixat la clau posada per fora de la porta, no em quedarà més remei que acceptar el meu desterrament).

Para todo lo demás... 24 i jo.

Blusó... 20 euros. Viatge de tornada a la capital... 5.50. Esmorzar a la cafeteria... 2.30. Lluïr a València la roba de la teua penya benidormera arrastrant per tota la facultat la maleta amb la guitarra penjant del muscle i unes ulleres de palm i mig... no té preu.