dissabte, 1 de gener del 2011

Memòries d'una adolescent ressacosa

1/01/2010

Cada 1 de Gener em faig la mateixa pregunta: “ Qui va tindre la rocambolesca idea d’inventar les dinades familiars després d’un dia de farreig? Qui? Eh? Qui!!!? Se’m torba la ment al no trobar resposta, si tinguera a la persona en qüestió davant ara mateixa li diria quatre coses ben dites.

T’aixeques atordida, et sorprèn el desastre que vas ser capaç d’armar en el trajecte que va des de la porta del dormitori fins al llit; uns tres metres, palm dalt palm baix. Vas recuperant el sentit poquet a poquet i comencen a vindre’t flashos de la nit passada. Mires el mòbil i tens un fum de cridades i missatges que no recordes haver llegit ni escrit. I així, a mesura que van venint-te records, vas rient-te més i avergonyint-te de la de coses que fa una baix els “afectes” d’eixa substància tan nociva per al senyor fetge que l’ésser humà s’encabota en consumir en tota festa que es precie.

Puf, quin mal de panxa, quin mareig...QUINA “GONIA”! Li fas alguna visiteta al senyor Roca però res...l'agonia persisteix.

No obstant això, t’armes de valor i coratge per a baixar a la dinada familiar, ja que l’assistència és obligatòria, això faltava! I ací és quan ve el devessall de comentaris fets amb tot el recochineo del món. Sempre estan els Primos Zumosol, que aprofiten la teua debilitat psíquica per a cebar-se amb frases del tipus “Clara, vols un whisket? Una miqueta de vi millor?” Mentre tots dinen i tu no pots fer una altra cosa que mirar el menjar i remenar-lo al plat, és precís que alguna tia amolle allò de “ Esta xiqueta no menja res!” A tot açò, tu estàs morint-te, fas uns quants viatges a l’excusat i així aguantes fins que arriba el segon plat; ta mare et veu més blanca que la Central lechera asturiana i et col.loca dins del llit, què bo!

Passa el temps i quan més a gust et trobes entre els dolcets llençols de cotó, sents una veu que crida: “Claraaaaa! Ja ha vingut el paje amb els regals!” És el fill de la teua cosina, que tan emocionat com està no assimila que estigues tan tranquil.la al llit quan faltava res i menys per a que arribara el paje carregat de regals (Incís: Això del paje és una vella tradició familiar, els Solbes tenim Papa Noel, paje el dia 1 i Reis, porque nosotros lo valemos! Però això és una altra història). El cas és que obris els paquets, poses cara d’emoció, ton pare et pessiga les galtes per a que tornen al seu color roig natural, tots al sofà i...plaf! La típica foto del sofà ja està feta i enguany t’ha tocat a tu eixir amb cara de zombi( aquesta cara de mort a la foto va rotant entre els cosins, encara que últimament em toca a mi sempre la xina).

En fi...coses que passen, hui no sóc persona, estic en la U.V.I i no crec que isca viva d’ací. Aquestes línies només tenen dues fins: Una és demanar a les persones que m’estimen que per favor vinguen al meu enterro amb roba de colorins i estampats de flors i que espargisquen les meues cendres per la Serra d’Aitana i la mar benidormera. L’altra és fer una crida al govern espanyol; que es deixen de tanta política anticrisi, això no té remei per l’amor de Déu, ací el que fa falta es mà dura i una llei que prohibisca la realització de dinades familiars l'1 de Gener baix cap concepte, és inhumà!

Ai mare de Déu senyor...què malalteta estic!


1/01/2011

Un any més la ressaca s'apodera de mi l'1 de Gener i he hagut d'aguantar el tipo en la tradicional dinada familiar. No obstant això, enguany estic menys greu que el passat: no he arribat a l'UVI, m'he quedat en planta.


Feliç any nou benvolguts lectors!