Art

Art … que ampli pot arribar a ser aquest concepte! No sé, ni vull saber, quina és la definició gramatical que el diccionari dóna d’aquesta paraula. Per a mi la definició és ben senzilla: art és tot allò que aconsegueix evadir-me de tota realitat, relaxar-me, desofegar-me, posar-me un nuc a la gola, fer-me somriure sense saber ben bé el motiu, estarrufar cada pèl que naix a la meua pell… En definitiva, art és tot allò que aconsegueix emocionar-me. En paraules de Paul Klee, el arte no es la representación de lo visible, sino la visualización de lo oculto.

Supose que la gent associa instintivament aquesta paraula amb quadres i catedrals gòtiques, però per què quedar-se en una cosa tan evident? L’artista va més enllà.

Per descomptat, és fantàstic poder interpretar un quadre abstracte i convertir els sentiments del pintor en els meus propis o comprovar com una escultura hel.lenística aconsegueix transmetre’m el sofriment que l’artista que la va crear pretenia fer-me veure, però hi ha tantes coses tan o més gratificants per a l’ànima artista…

La música, com viure sense ella? No és que m’entretinga escoltar-la, sinó que quatre notes poden fer brollar en mi mil sensacions. La bona música és aquella que em fa sentir, senzillament. Tancar els ulls, sols hi estem ella i jo i, no sé com ni per què, penetra pels meus timpans aconseguint recórrer tot el meu cos, fer-me plorar, somriure inevitablement com si estiguera embacorada, tallar-me breument la respiració i fer-me sentir allò que vull sentir, ja que cada cançó repercuteix de diferent manera depenent de la persona receptora. Com diria Nietzche, sólo creería en un Dios que supiera bailar. I la música no sempre ve sola, pot anar agafada de la mà de la poesia, superba fusió!

No obstant això, les lletres també poden caminar assoles i és meravellós llegir i rellegir sense saciar-me una frase o un vers que inexplicablement m’ha extret un sospir de l’ànima i m’ha fet esbossar un enigmàtic somriure carregat de sentiment.

Però la complexitat de l’art va molt més enllà, i és que no sols puc gaudir-lo observant-lo, escoltant-lo o llegint-lo: puc crear-lo, cosa que em gratifica doblement. No he nascut amb el do de la pintura, l’escultura o l’arquitectura (o per circumstàncies de la vida no l’he desenvolupat), però és indescriptible la sensació de benestar amb mi mateixa que em proporciona desofegar-me plasmant en un paper tots els pensaments i sentiments que m’afloren. De crear la meua pròpia música estic molt lluny, tanmateix, m’encanta veure com van avançant els meus coneixements amb la guitarra i com al acariciar sis cordes s’emeten dolços (de vegades no tan dolços) sons pareguts a aquells que amb anterioritat m’havien emocionat.

D’una manera o d’una altra, em sent artista. M’agrada estimar artísticament. Art, art…fascinant i desconegut art!

Blanc i negre

Tanque els ulls i la única cosa que sent és força, força per unir les meues blanques mans a unes altres més obscures, més càlides, més fortes, més maures. Són unes mans que han patit coses que jo mai patiré, que han viscut i sentit un sofriment inimaginable per a una pell blanca com la meua. Tot i això, són unes mans obertes i disposades a agafar mans del color causant de la seua precarietat espiritual.

Quina ximpleria destacar el color de les extremitats d'un cos, tant se val blanques o negres, estan obertes i receptives, això importa. El negre no és necessàriament el color reprimit mentre que el blanc es limita a dominar. Al cap i a la fi, colors neutres són. Mengem i ajudem a menjar, somriguem i ajudem a somriure, vivim i ajudem a viure, estimem i ajudem a estimar.

http://www.youtube.com/watch?v=5T3FXFnoTzE

La paella del nord i la fabada del sud

[...] Era un amor impossible, de què serveix estimar si no es pot sentir? La distància... cada vegada més evident. La societat... cada vegada més cruel. "Et vull, em vols, saps que et desitge i sé que tu a mi també, però lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible."

Potser era covard per la seua part no lluitar per aquell amor boig, potser era massa valenta quedant-se a casa suportant els constants plors de la mare i les penetrants mirades del pare. Rere un munt de llàgrimes i segons de sofriment, la distància va fer l'oblit en una ànima cansada d'estimar i d'amagar un sentiment frustrat. I així, un amor fou un impossible i finalment el desamor es va apoderar d'aquells cors separats per kilòmetres de distància, un a cada punta d'Espanya. No obstant això, sempre quedarà en Astúries un bon plat de paella i ací es gaudirà eternament de la fabada, més que siga Litoral.

Trens que van

Trens i més trens…

uns cap ací, d’altres cap allà.

Trens i més trens… tots replets d’anònimes vides

cercant un halo d’esperança sobre les vies.

Trens apareixent i desapareixent

com si de llamps es tractaren.

Trens amb les finestres mullades

i el so de la pluja ressonant a l’interior.

Trens que van,

trens que mai no tornaran.

Trens i més trens…

i ja no sé més.

Esos viejos cascarrabias

No le sacaba ni tres palmos al suelo cuando aquella mujer cogía con fuerza una pequeña e inocente mano de niña, de niña feliz que paseaba alegremente con su abuela. No le sacaba ni tres palmos al suelo cuando aquella mujer me cogía la mano. Mientras una bandada de pájaros sobrevolaba nuestras cabezas, ese viejo trozo de carne arrugada y lánguida que era la mano de mi abuela me proporcionaba la seguridad que todo niño necesita para hacer frente a las temibles aventuras y desventuras que la calle pone ante él.

Conforme fue aumentando la distancia entre mi coronilla y la tierra que pisaba, la mano de mi abuela también fue envejeciendo. No obstante, su piel continuaba siendo tan o más reconfortante que antaño. Permanecerá en mi mente siempre el recuerdo de aquellas largas noches en las que, de puntillas y haciendo el menor ruido posible, iba desde mi fría y solitaria cama hasta el cálido colchón de aquella mujer, lugar en el que me esperaban historias y más historias sobre rojos encarcelados, sobre vacas que no se dejaban ordeñar y sobre alubias que subían sin bajar. Y así, escuchando con toda la atención que una niña puede prestar y riendo con los cuentos y anécdotas de una vieja cascarrabias, permanecía hasta que el sopor se adueñaba de mis párpados, sumiéndolos en el más dulce y placentero de los sueños, tranquilos en el regazo de una abuela que profesaba tanto amor como le era posible a una niña que, a pesar de pertenecer a una generación muy posterior a la suya, la comprendía como si de otra abuela se tratara. Tal vez esa niña siempre haya tenido una pequeña porción de su cerebro arrugada y lánguida, como la piel de los viejos, y es por eso por lo que se estableció esa conexión tan fuerte e inquebrantable entre nieta y abuela. Tal vez no, quizá meramente se querían.

Se fueron sucediendo las noches y los días, los meses y finalmente los años, pero ella nunca se cansó de repartir amor y energía a los suyos. Incluso cuando ya no le quedaban fuerzas que proporcionarse a ella misma, tenía un gesto amable y una sonrisa para todo aquel que a ella se dirigía. De este modo, la llama que tanto había luchado y sufrido por mantener deslumbrante a lo largo de toda su existencia, se fue apagando hasta que un día, cuando ya era inasequible encontrar más cerillas con las que avivarla, la llama se trocó y su arrugada y lánguida tez pasó a descomponerse en moléculas que probablemente ya hayan sido comidas por felices y diminutas lombrices, para terminar desembocando en la fértil tierra y en multitud de flores de colores que perfuman el mundo sin ningún ánimo de lucro. El ciclo de la vida, seremos eternamente naturaleza viva.

Su piel se fue, pero ella siempre permanecerá conmigo. De algún extraño e inexplicable modo mi abuela vive en mi interior. Nunca morirán, por lo tanto, aquellas personas cuyo amor y energía quede en los corazones de los que todavía respiran. Vivir es ser recordado, vivir es ser querido. La vida animal como algo que se nutre, se relaciona y se reproduce es algo tan efímero e insignificante que no merece mi valoración. La vida del espíritu es, al fin y al cabo, lo que quedará en la Tierra.

Todo esto me lleva a una cruda reflexión de la que tan sólo consigo sacar en claro que nada es para siempre y que, probablemente, aquello que menos intentemos retener a nuestro lado a la fuerza será lo que más perviva y lo que más sobreviva al paso del tiempo junto a nosotros. La piel de mi abuela se esfumó, pero nunca lo hará su recuerdo. Y lo mismo ocurre en otros aspectos de la vida: lo único que sabemos con certeza es que existimos y que algún día dejaremos de hacerlo, todo lo demás viene y va; el amor, la amistad… todo conceptos abstractos que, sin embargo, son más fuertes que el más preciso de los términos.

La razón y los sentimientos humanos están continuamente sumidos en una profunda contradicción: siento y quiero pero pienso y no debo. ¿Quiero y no puedo o puedo y no quiero realmente? ¡Y yo qué sé!

Se me ha ido completamente el hilo, ya no sé ni si quiera sobre qué estoy escribiendo, sólo sé que dejo incrustada en este mísero cuaderno la azul tinta de mi bolígrafo, una tinta que ha sido capaz de plasmar, desde que mi pequeña mano de niña escribió sus primeras líneas, todo lo que en mi interior se acaece como no lo ha sabido hacer nunca mi voz.

Cataclisme electrònic

L’altre dia un cataclisme es va cernir sobre la meua persona: vaig perdre el carregador del telèfon mòbil i ja no em quedava bateria. La impotència es va apoderar de mi; no podia telefonar, no podia escoltar música i ja no tenia ningú que cada matí em despertara amb eixa repetitiva melodia a la qual tanta mania li he agafat.

Davant una catàstrofe d’aquesta índole, per sort o per desgràcia, no vaig poder fer res més que resignar-me i aprendre a viure sense eixe diminut aparell que romania permanentment a la meua butxaca, sent una part indispensable de la meua indumentària. Va ser llavors quan em vaig adonar de la imperiosa necessitat que tenia d’estar apegada a aquell aparell electrònic.

No obstant això, per força major, vaig aprendre a viure sense Ell i, per desconcertant que sone tal i com està mentalitzada l’espècie humana avui dia, no s’estava tan malament: escoltava els sorolls de la natura quan passejava i xerrava amb l’avi que seia al meu costat a la parada d’autobús en compte d’evadir-me del món sota la música que els auriculars emetien; no estava pendent de telefonades ni missatges que, veritablement, abans no feien més que incordiar; fins i tot trobava gratificant el “ring ring” del meu clàssic despertador, al qual havia tingut oblidat al racó més remot d’un calaix al llarg de tants anys.

Aquest seria un bonic final, no? El típic final feliç que tot conte infantil i tota pel.lícula americana requerixen. Massa infantil, massa americà, massa bonic… Finalment, el carregador va aparèixer misteriosament gràcies a eixe do de trobar objectes que tota mare duu adherit innatament. Una força indescriptible em va “obligar” a endollar el telèfon a la corrent elèctrica, de manera que el típic acabament feliç es va desbaratar. I així finalitze aquesta història; escrivint-la asseguda al solitari banc de la parada d’autobús mentre la música penetra pel meu sentit de l’oïda a través dels auriculars i mentre un rectangular aparell ocupa la meua butxaca.

Amb mil orelles

Tinc mil orelles, sóc la reina d'un micro ecosistema en el qual sols hi habitem elles i jo. Tots els racons d'aquest menut regne estan ocupats per milers d'orelles sempre disposades a ser tocades per mi. Grans i xicotetes, blanetes i dures, fredes i calentes, però totes "tocables" i agraïdes.

M'adorc abraçada a una gran i dolça orella que m'acarona i es deixa acaronar per mi; l'acaricie, la bese, la mossegue... M'encanta. Passe tota la nit somiant al seu costat, apegada a ella com si fos un polp gegant que no vol alliberar la seua presa. Ensems, li bufe al timpà l'aire que els meus pulmons expiren pausadament.

Comença l'alba i el sol ja escalfa totes les meues orelles, doncs brilla esplendorós il·luminant aquest fantàstic regne. En obrir els ulls, desperear-me i pegar una tocadeta d'orella mantinal per començar el dia amb energia, un altre simpàtic troç de cartílag em porta el desdejuni al llit. Ai... què bo! Una orelleta em dóna un relaxant massatge per tooot el cos omplint-me'l de crema mentre una altra m'acaricia els cabells.

Una vegada vestida amb l'uniforme reial (un colorit vestidet d'Agatha Ruiz de la Prada), isc al carrer, on sols hi observe orelles i més orelles que em saluden amb alegria, contentes amb la reina que el destí els ha oferit.

Crec que he arribat al clímax de la meua felicitat. No necessite res més, tinc mil orelles.


http://www.youtube.com/watch?v=NSLOsockx9s