L’odissea del però. Història d’una jove investigadora

Crec que estic a punt de començar a redactar un text sense sentit per ningú. Sense sentit pels amants de la literatura perquè pecaré de tecnicista i parlaré d’un món que pot ser aliè al ciutadà corrent, però també sense sentit pels acadèmics ―els meus futurs col·legues (o ja som col·legues?) els historiadors de l’art― per pecar de massa literari. Als que gaudeixen amb la lectura pel simple fet de ser lectura els avorriré amb les meues preocupacions de jove doctoranda que tracta de trobar-li un sentit a allò a què dedica hores i hores cadascun dels seus dies. I als que llegeixen per la gratificació ―o l’obligació― d’absorbir coneixement i que eixe coneixement es transforme en publicacions i més publicacions que afegir al currículum també els avorriré perquè aquest text no els permetrà aprendre res i, conseqüentment, tampoc extrauran res interessant que poder bolcar en un futur article sobre vés a saber què detall del pòrtic d’una església ubicada en algun poble amagat allà on Crist va perdre l’espardenya. Efectivament, després d’aquest primer paràgraf puc corroborar la frase amb que m’he arrancat a escriure: aquest text no té sentit per ningú, excepte per mi. Espere que almenys a mi em permeta aclarir el batibull que tinc al cap ara mateix i trobar-li un sentit clar a allò a què dedique el meu temps, i mira que me l’estime jo, el temps!

L’argument de la història es resumeix bàsicament en que una jove investigadora (servidora) que està iniciant la seua tesi doctoral, es sent atabalada per la paraula però. Té idees, moltes idees, però sempre que tracta d’elaborar alguna d’eixes idees en profunditat apareix la maleïda conjunció. Però. Sempre hi ha un però. La jove doctoranda llegeix i llegeix com si no hi haguera demà, tractant de desencapotar la seua ment i de convèncer-se de la utilitat i del sentit d’allò que fa. Tanmateix, tot és en va. Els peròs persisteixen amb cabuderia.

[La història continua tractant de dilucidar tots eixos peròs, però, com he dit, això no interessa a ningú, pel que us estalviaré l'avoriment i copiaré sols l'últim paràgraf, el reventón final]

En fi, moltes incògnites. Com es pot comprovar, no tinc res massa clar, però a partir de demà m’he de posar a redactar una memòria en la qual semble que ho tinc tot claríssim i que estic convençudíssima. I sabeu quina és la finalitat de dita memòria? Aconseguir una beca que em done de menjar mentre continue fent-me preguntes durant els pròxims tres anys. I tot per a què? Probablement per a què passen eixos tres anys, acabe la tesi ―no sé molt bé cóm― i em trobe amb una mà davant i una altra darrere preguntant-me (sempre fent-me preguntes, caguen l’ou) què collons he fet amb la meua vida en els últims anys.

Clara III

(Continuació de l'entrada anterior) Que què pensava, dèiem, no? Doncs bé, no és que estiguera jo especialment filosòfica. Si algú esperava una reflexió flipant sobre el nihilisme nietzschià o alguna cosa semblant, que vaja deixant de llegir. Allò en què pensava era simplement en mi, per egocèntric que sone. Pensava en cóm he anat canviant amb els anys. No fa massa que vaig passar la vintena i ja em costa parar-me a pensar abans de contestar quan em pregunten l’edat. Potser no ho sembla, però ja fa anys que vaig canviant de número quan em pregunten. 22 anys, 7 mesos i 18 dies, per ser exactes.

Al llarg de tots aquests anys, les persones, els llocs i, al cap i a la fi, les experiències han anat fent de mi la Clara que sóc avui. Analitzant les transformacions que he anat experimentant, m’he parat en una que més que una transformació és una mancança. I és que ja quasi no escric. Aquella Clara adolescent que començava a configurar-se com a personeta (o personatge, segons el moment) feia de l’escriptura quelcom absolutament necessari, una manera d’estar assoles, de conèixer-se a ella mateixa, un mitjà per esplaiar-se i sentir-se completa. Després d’aquesta joveneta va vindre una altra Clara que no mirava molt més enllà dels estudis i el futur i que va acabar oblidant, entre moltes altres coses, el plaer de l’escriptura. Ja fa un temps que comence a notar un altre canvi (una tercera Clara?), i una de les grans troballes d’aquest canvi ha estat la retrobada amb allò que tant m’agradava, escriure. Potser d’ara en avant em veieu més per ací. Potser no. Ja us ho anirà contant la tercera Clara o la quarta o vés a saber quina. 

La tornada?

Després d’un matí d’allò més improductiu a la biblioteca del MNAC, he decidit tornar a casa a espatarrar-me al sofà i fer-me un cafenet amb una americanà d’aquestes que és com una magdalena enorme però amb nabius (arándanos, de tota la vida) i crema de iogurt per dins. Una americanà boníssima, tot s’ha de dir. En arribar a casa, m’he portat la grata sorpresa de veure que no hi havia ningú. Fantàstic. M’ha envaït eixa sensació de “el món és meu” que et corre pel cos quan obris la porta de casa i veus que està buida. Sols estàvem jo, el meu lloc  del sofà i una bona marranà que assaborir.

Si ja us esteu fent la imatge mental (Clara Espatarrà, Sofà i Magdalena) ara  poseu-li banda sonora: la cançó esta que apareixia a Boyhood, “Hero”. Un panorama desolador. Doncs bé, és precisament en eixe moment quan m’ha pegat per pensar. Hauria sigut molt més poètic pensar mentre passege pel Parc de la Ciutadella o perdent-me pels carrerons del barri Gòtic barceloní, però no ha sigut així, ho sent. El cas és que m’he posat a pensar... I ja vorem si us conte un altre dia el que he pensat.

https://www.youtube.com/watch?v=mHeK0Cwr9sg

Benvolgut

            Plovia dolçament, més dolçament que mai. Per sort, jo no em mullava. Ja pot ser dolça la pluja, que dins de casa amb l’estufeta i els peus secs, s’està millor que fora tot xopat i refredat. Xopat no estava, però el refredat no me’l llevava ningú, i era un d’aquells que et cau el moc contínuament, et moques les vegades que et moques. Un fàstic. Qualsevol eixia així al carrer... Calla, calla. Millor allà, assegut davant l’escriptori, menjant Filipinos de xocolate blanc i amb el paquet de kleenex ben a mà. Sonava Benvolgut, la de Manel, aquella del moniato que li envia una carta a l’ex nuvi de la seua xicona. I sonava una vegada rere una altra, i una altra, i una altra més. Sóc prou donat a empatxar-me musicalment: m’agrada una cançó, l’escolte, la re escolte i la torne a escoltar fins que el meu cervell comença a produir petites descàrregues de saturació.

            Sonava Benvolgut, i jo mirava fotos d’Elena a l’ordinador. Quan ja anava pel Juny passat al seu àlbum «facebookià», va arribar aquella foto que mai no em cansava de mirar. No eixia assoles, sinó acompanyada. Acompanyada d’aquell que se la tirava quan jo encara era sols el seu amic. Ja sabeu, la típica història de l’amic enamorat que consola l’amiga i l’amiga que no està bé amb el nuvi i acaba quedant-se amb l’amic que la consolava. Doncs bé, ara era jo qui la besava, però m’emprenyava no sabeu cóm veure-li el careto al tio aquell, escoltar el CD d’Antònia Font que li va regalar pel seu aniversari i veure mort de fàstic a la prestatgeria del saló el de La Fuga. Sí, heu llegit bé, li va regalar un CD de La Fuga. A qui dimonis se li ocorre comprar res d’eixos mamarratxos depressius?

            Volia pensar que tot anava bé i que no enyoraven aquells temps, com diuen els Manel. Havia esperat, com també ell havia esperat abans, i per fi era el meu dit el que li resseguia la columna vertebral. Va arribar i es va voler quedar. Amb el meu amor, la meua sort, les meues mans. Fart de la foto del moniato en qüestió, dels Filipinos de xocolate blanc i del paquet de kleenex, em vaig alçar de la cadira i vaig travessar el corredor. Tombada al sofà de la sala d’estar, escoltava Benvolgut i, somrient tan dolçament com la pluja queia a l’altra banda de la finestra, em va declarar: «t’estava esperant».

http://www.youtube.com/watch?v=irrPUyetKoA

La ciència de l'home

            Farta de comentaris com “Història de l’art? Què bonic!” o “Això està tirat, és estudiar i ja està”, m’he disposat a escriure aquest breu assaig. No em dedique exclusivament a mirar quadres i a córrer-me de gust fent-ho. Quan vaig a un museu no em limite a pensar “Què bonica i què ben feta està aquesta escultura!”. No, senyors. La Història de l’art és molt més que això, és l’estudi de la Història a través de les obres que l’home ha anat deixant al seu pas pel món. I la Història està lluny de ser bonica. Jo puc ser bonica —o molt lletja, vaja. La meua samarreta també pot ser bonica. I sí, també una obra d’art pot ser bonica. Per a gustos, colors. Però que siga bonica o no, sincerament, no és una cosa que em lleve la son.

            Personalment, dedique moltes hores a l’estudi, probablement tantes o més que molts estudiants de ciències. Tot i això, sempre em pareixen insuficients, doncs sempre podria saber més i comprendre millor l’univers simbòlic que envolta una determinada manifestació de l’home. És inimaginable el bagatge cultural que caldria per comprendre íntegrament una obra o un fet, doncs és infinitament gran la quantitat de coneixement que requereix cadascun dels camps d’estudi d’un humanista, ja siga dins la història del pensament, de la ciència, de l’economia o de l’art. A mesura que ampliem el nostre bagatge, un munt de dubtes se’ns plantegen pel camí. Per resoldre’ls, no hem “d’estudiar i ja està”, hem de pensar, reflexionar, relacionar i posar en funcionament tots els coneixements que el nostre cervell alberga per establir connexions coherents. I quan més ample siga el bagatge i a més camps puguem accedir, més riques seran les connexions.

            Com bé explica el meu amic Panofsky a La Historia del arte como disciplina humanística, les humanitats no tenen una fi pràctica ni una clara rendibilitat comercial. Tanmateix, l’home necessita conèixer la realitat, la seua realitat, i el passat forma part d’aquesta. L’ésser humà no sols està conformat per la seua pròpia experiència, sinó també per les experiències que d’altres, al llarg de milers i milers d’anys, han tingut abans que ell. Estudiem l’home d’avui, que no seria el que és sense l’home d’ahir i que tant ha creat art com és pare de la ciència. Si deixem de tindre aquesta sensibilitat cap a nosaltres mateixos, al meu parer, estem perduts.

            D’on venim i on anem? Una qüestió que més d’un s’ha plantejat, però que ningú no s’ha atrevit a resoldre. Voleu menysprear, ridiculitzar i no fomentar el treball dels humanistes? Avant, que així no sabrem on anem, però tampoc d’on venim i acabarem sense saber què cony fem ací. No rebutge en absolut cap branca del coneixement, doncs està de més dir que ens són necessaris metges, físics, enginyers i advocats, però deteste que es menyspree el que faig o, millor dit, el que fan un munt d’estudiosos sense la saviesa dels quals estaríem perduts en un món que no sabríem d’on ha eixit. Així doncs, lluny de ser fàcil, bonica i irrellevant, la Història de l’art —les humanitats— és, almenys per a mi, apassionant, inabastable i necessària si volem comprendre el món que ens envolta i conèixer-nos a nosaltres mateixos.

NOTA: I no, no sé pintar.