Després d’un matí d’allò més
improductiu a la biblioteca del MNAC, he decidit tornar a casa a espatarrar-me
al sofà i fer-me un cafenet amb una americanà d’aquestes que és com una
magdalena enorme però amb nabius (arándanos, de tota la vida) i crema de iogurt
per dins. Una americanà boníssima, tot s’ha de dir. En arribar a casa, m’he
portat la grata sorpresa de veure que no hi havia ningú. Fantàstic. M’ha envaït
eixa sensació de “el món és meu” que et corre pel cos quan obris la porta de
casa i veus que està buida. Sols estàvem jo, el meu lloc del sofà i una bona marranà que assaborir.
Si ja us esteu fent la imatge mental
(Clara Espatarrà, Sofà i Magdalena) ara
poseu-li banda sonora: la cançó esta que apareixia a Boyhood, “Hero”. Un
panorama desolador. Doncs bé, és precisament en eixe moment quan m’ha pegat per
pensar. Hauria sigut molt més poètic pensar mentre passege pel Parc de la
Ciutadella o perdent-me pels carrerons del barri Gòtic barceloní, però no ha
sigut així, ho sent. El cas és que m’he posat a pensar... I ja vorem si us
conte un altre dia el que he pensat.
Conta, conta!!
ResponEliminaes seguire
Elimina