7:00 am . Els dos subjectes protagonistes d’aquesta història ixen de la “caixa”, que diuen els francesos (aquests havien jugat un paper important al llarg de la nit, però això és una altra història). Una vegada al carrer, havent-se desfet ja de l’olor a humanitat i de la forta música que ressonava a l’interior, els dos subjectes emprenen el camí de retornada a la seua humil habitada.
Caminen amb els peus ja cansats i ganes d’agafar el llit, però no poden evitar aturar-se a la fruiteria del carrer on es troba sa casa, doncs encara no està oberta però a la vorera hi ha un munt de Taronges Valencianes( perquè estan a València, la seua procedència és completament desconeguda). Dubten. Va, l’agafem? No, tia, no, segur que hi ha algú mirant. Va, no sigues bacora, saps la de taronges que hi ha en una caixa d’eixes? Que no que no, anem cap a casa, tira. Però tia, mira quina taronjor! Va, ajuda’m agafar una caixeta de res. Però ràpid, anem. Finalment agafen amb dificultats una de les caixes que desbordava taronges i la transporten amb el cos doblat i caminant lentament.
No obstant això, sorgeix un imprevist. Una de les poques persones que vaguen pel carrer a eixes hores comença a maleir-les i llançar-los mirades d’indignació. Allò més greu arriba quan la dona punyetera es posa a parlar amb un quart subjecte mirant a les dues protagonistes que s’allunyen amb la caixa de taronges. El quart subjecte resulta ser l’amo de la fruiteria en qüestió i, de cop i volta, s’escolten crits i passes que s’apropen amb rapidesa cap a les dues moniates de la caixa. Per sort, estan ja prop del portal del seus pis.
-Merda! Corre, Clara, corre. Obri la porta que jo puc amb la caixa.
Encara no sé com, però aconsegueixen creuar el carrer. Una amb el cap dins de la bossa intentant trobar les claus, que sempre estan al fons quan més les necessites. I l’altra corrent espatarrada amb la pesada caixa a les mans. Finalment van aconseguir refugiar-se a l’entrada de l’edifici i, amagades darrere d’una paret, observen amb l’adrenalina encara pels núvols, com el simpàtic fruiter que sempre els regala nous quan van a comprar-li kiwis passa corrent per davant del portal sense saber ben bé què ha sigut d’aquelles dos individues.
Pujant per l’ascensor riuen, tremolen, es miren a l’espill i tornen a riure. Pobre fuiter, amb quina cara li agafem les nous de regal ara? En fi, tot siga per gaudir del suc de taronja, de Taronja Valenciana.
