diumenge, 18 de gener del 2015

Clara III

(Continuació de l'entrada anterior) Que què pensava, dèiem, no? Doncs bé, no és que estiguera jo especialment filosòfica. Si algú esperava una reflexió flipant sobre el nihilisme nietzschià o alguna cosa semblant, que vaja deixant de llegir. Allò en què pensava era simplement en mi, per egocèntric que sone. Pensava en cóm he anat canviant amb els anys. No fa massa que vaig passar la vintena i ja em costa parar-me a pensar abans de contestar quan em pregunten l’edat. Potser no ho sembla, però ja fa anys que vaig canviant de número quan em pregunten. 22 anys, 7 mesos i 18 dies, per ser exactes.


Al llarg de tots aquests anys, les persones, els llocs i, al cap i a la fi, les experiències han anat fent de mi la Clara que sóc avui. Analitzant les transformacions que he anat experimentant, m’he parat en una que més que una transformació és una mancança. I és que ja quasi no escric. Aquella Clara adolescent que començava a configurar-se com a personeta (o personatge, segons el moment) feia de l’escriptura quelcom absolutament necessari, una manera d’estar assoles, de conèixer-se a ella mateixa, un mitjà per esplaiar-se i sentir-se completa. Després d’aquesta joveneta va vindre una altra Clara que no mirava molt més enllà dels estudis i el futur i que va acabar oblidant, entre moltes altres coses, el plaer de l’escriptura. Ja fa un temps que comence a notar un altre canvi (una tercera Clara?), i una de les grans troballes d’aquest canvi ha estat la retrobada amb allò que tant m’agradava, escriure. Potser d’ara en avant em veieu més per ací. Potser no. Ja us ho anirà contant la tercera Clara o la quarta o vés a saber quina. 

divendres, 16 de gener del 2015

La tornada?

Després d’un matí d’allò més improductiu a la biblioteca del MNAC, he decidit tornar a casa a espatarrar-me al sofà i fer-me un cafenet amb una americanà d’aquestes que és com una magdalena enorme però amb nabius (arándanos, de tota la vida) i crema de iogurt per dins. Una americanà boníssima, tot s’ha de dir. En arribar a casa, m’he portat la grata sorpresa de veure que no hi havia ningú. Fantàstic. M’ha envaït eixa sensació de “el món és meu” que et corre pel cos quan obris la porta de casa i veus que està buida. Sols estàvem jo, el meu lloc  del sofà i una bona marranà que assaborir.

Si ja us esteu fent la imatge mental (Clara Espatarrà, Sofà i Magdalena) ara  poseu-li banda sonora: la cançó esta que apareixia a Boyhood, “Hero”. Un panorama desolador. Doncs bé, és precisament en eixe moment quan m’ha pegat per pensar. Hauria sigut molt més poètic pensar mentre passege pel Parc de la Ciutadella o perdent-me pels carrerons del barri Gòtic barceloní, però no ha sigut així, ho sent. El cas és que m’he posat a pensar... I ja vorem si us conte un altre dia el que he pensat.