(Continuació de l'entrada anterior) Que què pensava, dèiem,
no? Doncs bé, no és que estiguera jo especialment filosòfica. Si algú esperava
una reflexió flipant sobre el nihilisme nietzschià o alguna cosa semblant, que
vaja deixant de llegir. Allò en què pensava era simplement en mi, per
egocèntric que sone. Pensava en cóm he anat canviant amb els anys. No fa massa
que vaig passar la vintena i ja em costa parar-me a pensar abans de contestar
quan em pregunten l’edat. Potser no ho sembla, però ja fa anys que vaig
canviant de número quan em pregunten. 22 anys, 7 mesos i 18 dies, per ser
exactes.
Al llarg de tots aquests
anys, les persones, els llocs i, al cap i a la fi, les experiències han anat
fent de mi la Clara que sóc avui. Analitzant les transformacions que he anat
experimentant, m’he parat en una que més que una transformació és una mancança.
I és que ja quasi no escric. Aquella Clara adolescent que començava a
configurar-se com a personeta (o personatge, segons el moment) feia de l’escriptura
quelcom absolutament necessari, una manera d’estar assoles, de conèixer-se a ella
mateixa, un mitjà per esplaiar-se i sentir-se completa. Després d’aquesta
joveneta va vindre una altra Clara que no mirava molt més enllà dels estudis i
el futur i que va acabar oblidant, entre moltes altres coses, el plaer de l’escriptura.
Ja fa un temps que comence a notar un altre canvi (una tercera Clara?), i una
de les grans troballes d’aquest canvi ha estat la retrobada amb allò que tant m’agradava,
escriure. Potser d’ara en avant em veieu més per ací. Potser no. Ja us ho anirà
contant la tercera Clara o la quarta o vés a saber quina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada