Peripècies clares, que no obscures

Una vesprada qualsevol en una ciutat qualsevol, una xica qualsev… no, ella no era una xica qualsevol, ella tenia una força d’atracció innata pels cataclismes i els fets que, tot i no canviar la història humana, sí que suposen un gran canvi per a la seua història com a individu que creix i es desenvolupa en una societat (probablement una societat amb unes costums a les que no s’acaba de fer).

Doncs bé, la xicona en qüestió es trobava aquella vesprada sola a casa passant apunts a net. Primerament, va agrair en certa manera l’absència del seus companys, ja que sempre ve bé algun moment de pau i tranquil.litat; bona musiqueta sonant, una tènue llum il.luminant la taula, ella i la seua felicitat pul.lulant per la casa. Però no tardaria en adonar-se que eixa solitud i una ment despistada com la seua no fan bona lliga…

Tot va començar amb un troç de pa congelat que pretenia descongelar per tal de fer-se un entrepà i sopar de camí al concert que l’esperava per la nit. Intrèpida com és, es va aventurar a clavar-lo dins del forn (eixe forn que no havia utilitzat en la vida i al qual li tenia un profund respecte). L’intent de descongelar el pa al forn no va donar bons resultats (negre per fora i blanc per dins) i va decidir gastar el microones de tota la vida. No obstant això, el microones d’aquella casa té vida pròpia i quan es va adonar no es podia entrar a la cuina de la fumaguera que l’aparato tréia:

Quina pudor! Entra, trau el pa. Merda, com crema! Tira’l al terra. Massa fum, t’ofegues. Tanca les portes de les habitacions, obri finestres. Al saló, allí tampoc es pot respirar. Ix a la terrassa i respira uns segons. Tus, fes-te l’ànim; has d’entrar i vore l’empastre que has deixat. Ho intentes i no hi ha manera; no es pot estar. Tus encara més. Deixes passar el temps fins que tot torna mitjanament a la normalitat, però t’has quedat sense entrepà.

Han passat ja nou hores i encara fa tota la casa olor a socarrat. Sols espere que no es cansen de mi i dels meus despistes molt ràpid (clar està que si algun dia ens entra algun lladre a casa, després d’haver-me deixat la clau posada per fora de la porta, no em quedarà més remei que acceptar el meu desterrament).

Para todo lo demás... 24 i jo.

Blusó... 20 euros. Viatge de tornada a la capital... 5.50. Esmorzar a la cafeteria... 2.30. Lluïr a València la roba de la teua penya benidormera arrastrant per tota la facultat la maleta amb la guitarra penjant del muscle i unes ulleres de palm i mig... no té preu.

Un núvol blanc

De vegades m’agrada contemplar l’horitzó i veure’t allà lluny, sobre la mar i amb els núvols formant els teus rulls cabells blancs protegint-me com sols una àvia pot salvaguardar la seua neta.

Ara que estic sola recorde les teues paraules i enyore les teues arrugades abraçades. Ara que estic sola em reconforta sentir-te cada nit apegada a mi en forma de bufanda. Ara que estic sola et trobe a faltar més que mai. Ara que estic sola davant la vida m’acompanyes com ningú més ho fa. T’estime molt iaieta, t’estime molt moltíssim.

Estimada amiga:

Oh Ginebra! Quina simbiosi de moments em proporciones! Amb fanta, cocacola o la millor opció: amb tònica. Com de formoses són eixes transparents bambolletes que pul.lulen per dins del got fins que passen per la meua gola.

Quan el sol dorm i la lluna brilla esplendorosa sobre el meu cap, els teus graus produeixen en mi el descontrol i unes ganes irrefrenables de ballar i fer el penca per la plaça. No obstant això, el Lorenzo(que diuen els castellans) no tarda en obrir els ulls, cosa que ma tia interpreta, de forma molt sui generis, com un clar avís per a aixecar-se i posar-se en marxa. Posa’t en peu, bossa, viste’t de masera que l’ofrena comença en vint minuts, torna a bossar, el topo! “Clara, encara no te l’has fet?Vine cap ací que te l’apanye jo en un moment!”, més arcades mentre ma tia intenta en va arreplegar els quatre pèls que tinc al cap, bossa de nou…

Corrent cap al punt de trobada, on la gent mira amb llàstima el meu pàl.lid rostre i fa comentaris amb un murri somriure “Bona festa ahir eh?” Totes les flors per al Santíssim i en missa a primera fila (clar que sí, jo la més devota de totes). En un moment de descuit, aconseguisc eixir del concorregut lloc i cap a casa a… ja saps a què.

En fi… ara toca dinada familiar, no podia ser d’una altra manera; ja tinc més que comprovat que entre una bona castanya i una “anjuntà” familiar hi ha un vincle completament necessari. Dóna’m ànims estimada Ginebra, tú que vives y reinas por los siglos de los siglos, Amén.

La teua amiga que t’estima i odia:

Clara.

P.D: No t’enfades, però crec que hui em passaré al whisky.

Aventura biciclista

Òbric vagament l’ull esquerre i em trobe a aquest lloc tan nou i tan meu alhora, mire el rellotge que roman a la tauleta de nit tan bé com la meua embacoramenta de persona que s’acaba d’aixecar del migjorn m’ho permet i comprove que ja faig mig hora tard, per a no variar. Agafe el telèfon i informe del meu retard a qui en teoria m’espera a l’altra punta de la immensa avinguda de Blasco Ibáñez. Després d’una conversa sense sentit que la meua ment mig adormida és incapaç d’assimilar, em dispose a preparar la meua partida.

Una dutxeta ràpida, l’ordinador baix del braç i la bossa penjant d’un muscle. M’assome al taller, d’on la meua bicicleta en teoria ha d’eixir en perfectes condicions, i el mecànic em sorprèn amb un:

-Eixa cadena té falta de canviar, això farà una escandalera quan pedaleges…

-Deixa-ho estar, el soroll em fa companyia.

Una faena menys, sols em queda arribar al meu destí. Me les enginye per a poder pujar a la bici amb tots els bàrtulos que porte damunt i comence la meua intrèpida travessia per Emilio Baró, una avinguda que, per desgràcia, no compta amb carril bici i em veig obligada a conduir per la vorera, que està col.lapsada per persones que m’obstaculitzen el camí. En una de tantes ocasions en les que he d’esquivar un vianant, els meus reflexes no són suficientment ràpids i li pegue amb el manillar a la nalga esquerra al vianant en qüestió:

-Perdó,perdó!

-Mira per on vas xiqueta.

Les galtes se’m ruboritzen, acatxe el cap i continue pedalejant fins que per fi arribe a Blasco Ibáñez, una gran i bonica avinguda amb un fantàstic carril bici, “ S’ha acabat el patiment d’anar per la vorera!”. Doncs no, el patiment persisteix: ara m’esperen un munt de bicicletes que m’avancen, impacients amb la meua parsimònia conductora. Per tal de no molestar la resta de persones que circulen pel carril m’arrime tan com puc al costat sense tindre en compte que per ací hi han arbusts a mansalva, amb rames i fulles que em peguen a la cara dificultant doblement la meua travessia.

Arribe al meu destí i, després de varis intents, aconseguisc clavar la bicicleta a l’ascensor. Espere una llarga estona, en la qual ocupe el temps escrivint amb un paper i un bolígraf prestats per la veïna d’enfront, fins que arriben els amfitrions carregats amb bosses de Mecadona . De la resta de la nit poc hi ha que comentar; menjar, alguna copeta, riures, música i bon rotllo. Una encantadora vetlada valenciana, ha merescut la pena l’aventura biciclista.

Benimantell

11/07/2009

El poble... eixa joia que els de ciutat oblidem de vegades. Deixem que els gegants de ciment i l'insuportable contaminació acústica ens ennuvolen la ment, fent de costat la puresa dels pins i garrofers de la muntanya.

Arriba el moment d'obrir la porta del cotxe i deixar que les primeres partícules d'aire desperten dins del cos eixa sensació de tranquil.litat i que m'envaïsca la nostàlgia que desprenen els bons records que inevitablement em venen a la ment al expirar per primera vegada en molt de temps el pur aire del poble que m'ha vist i m'ha fet crèixer. En eixe precís instant, mentre els meus llavis esbossen un sincer i xicotet somriure, m´és inevitable pensar sempre la maeixa frase: " Ja ol a Benimantell..."

Cada matí, en obrir els ulls, mire per la finestra les velles teulades que en comptades ocasions romanen blanques, el campanar que sempre puntual comunica l'hora mitjançant el fort tocar de les campanes i la majestuosa i desconeguda Serra d'Aitana. És meravellosa la sensació de pau que em proporciona contemplar tot açò sense moure'm del llit.

Gaudir de l'infinit cel estrelat que cada nit brila esplendorós sobre el meu cap mentre em tombe damunt la terra del primer bancal que trobe al meu pas, deixant que els pensaments m'afloren el cervell: "Ai... lo que és la vida!".

Passejar, mirar al meu voltant i trobar-me envoltada d'oliveres i ametlers que esperen ansiosos l'arribada de l'hivern per a poder lluir la seua formosa flor. Caminar sense romb pels costeruts carrers i sentir com una dona a la qual porte tota la vida saludant, però amb la qual mai no he xarrat, conversa amb el veí del costat en l'inconfusible tonà benimantelluda.

Són tants els detalls insignificants i essencials alhora que fan del poble un lloc tan magnífic... Primerament he escrit de "els de ciutat" en primera persona, però me n'adone que he errat. No cal profunditzar molt en la meua ànima per a adonar-se que el meu cor es troba a la muntanya; sóc de poble.

18/08/2010

Llegisc sense saciar-me les meues pròpies paraules, i és que, per molt que passen els anys, la sensació que m'envaeix cada vegada que xafe un troç d'aquest sòl benimantellut és la mateixa. Després d'un hivern en el qual han sigut poques les notícies muntanyenques, torne a trobar-me ací un estiu més; feliç, embacorada, envoltada de la mateixa gent i del mateix ambient. No obstant això, el món va canviant i jo canvie amb ell; tot és igual i idiferent alhora.

Rellegisc sense saciar-me les meues pròpies paraules i , per a no variar, somric i pense: "Aquest hivern em deixaré caure més per ací".

Benimantell, en València ens veïem!

Mejor soñando

Los sueños son los objetivos perseguidos, la razón de ser, la fe en poder. Soñar es lo que nos da fuerza para seguir y avanzar en el sendero de la existencia. Soñar es lo que nos motiva, lo que nos ilusiona, lo que nos hace levitar. Soñar es sentir, soñar es vivir.

http://www.youtube.com/watch?v=JKZnEIpLI9o

Conte contat, final extraviat

Mai no s’ho perdonaria, cóm d’il·lusa pot arribar a ser una! Tota una eternitat amb els ulls tancats escoltant cursileries i, per si açò fóra poc, havia de fer com si no s’adonara de res, com si visquera en una quarta dimensió completament allunyada d’aquest món. Per què no podia haver transcorregut tot com als contes? Cóm una princesa bella i formosa podia haver acabat d’eixa manera?

            El principi d’aquesta història ben bé el sap tothom: una típica princesa del típic conte de princeses. Tot molt predictible fins que un fet va canviar el panorama per complet, deixant la Blancaneus sumida en la més profunda i eterna tristesa. La Blancaneus restava tombada al llit que amb tanta delicadesa li havien preparat els seus estimats nans. Romania impertèrrita, esperant pacientment el meravellós príncep que de forma miraculosa la despertaria d’aquella llarga letargia amb la més dolça de les besades.

            Després de la llarga espera, entre els plors dels nans i dels animalets del bosc, aparegué el príncep blau que tots esperàvem. El príncep es va quedar embaladit d’aquells carnosos llavis. Per què no emetien cap so? S’apropà encisat, com si ningú més fóra al seu voltant, sense explicar-se cóm era possible aquella superba bellesa. Sols el separaven centímetres de l’ésser que més fort havia fet bategar el seu cor. Es va acatxar i, a poc a poc, ben dolçament, besà el nan dels seus somnis. Tals van ser les emocions que van brollar per l’interior del nan, que va recuperar la parla: Mudito no  fou mut mai més. I així, el típic príncep blau va ser feliç amb el seu estimat nan, mentre la Blancaneus descansava eternament tombada al dormitori dels convidats. Conte contat, conte acabat, qui no s’alce té el cul foradat!

Art

Art … que ampli pot arribar a ser aquest concepte! No sé, ni vull saber, quina és la definició gramatical que el diccionari dóna d’aquesta paraula. Per a mi la definició és ben senzilla: art és tot allò que aconsegueix evadir-me de tota realitat, relaxar-me, desofegar-me, posar-me un nuc a la gola, fer-me somriure sense saber ben bé el motiu, estarrufar cada pèl que naix a la meua pell… En definitiva, art és tot allò que aconsegueix emocionar-me. En paraules de Paul Klee, el arte no es la representación de lo visible, sino la visualización de lo oculto.

Supose que la gent associa instintivament aquesta paraula amb quadres i catedrals gòtiques, però per què quedar-se en una cosa tan evident? L’artista va més enllà.

Per descomptat, és fantàstic poder interpretar un quadre abstracte i convertir els sentiments del pintor en els meus propis o comprovar com una escultura hel.lenística aconsegueix transmetre’m el sofriment que l’artista que la va crear pretenia fer-me veure, però hi ha tantes coses tan o més gratificants per a l’ànima artista…

La música, com viure sense ella? No és que m’entretinga escoltar-la, sinó que quatre notes poden fer brollar en mi mil sensacions. La bona música és aquella que em fa sentir, senzillament. Tancar els ulls, sols hi estem ella i jo i, no sé com ni per què, penetra pels meus timpans aconseguint recórrer tot el meu cos, fer-me plorar, somriure inevitablement com si estiguera embacorada, tallar-me breument la respiració i fer-me sentir allò que vull sentir, ja que cada cançó repercuteix de diferent manera depenent de la persona receptora. Com diria Nietzche, sólo creería en un Dios que supiera bailar. I la música no sempre ve sola, pot anar agafada de la mà de la poesia, superba fusió!

No obstant això, les lletres també poden caminar assoles i és meravellós llegir i rellegir sense saciar-me una frase o un vers que inexplicablement m’ha extret un sospir de l’ànima i m’ha fet esbossar un enigmàtic somriure carregat de sentiment.

Però la complexitat de l’art va molt més enllà, i és que no sols puc gaudir-lo observant-lo, escoltant-lo o llegint-lo: puc crear-lo, cosa que em gratifica doblement. No he nascut amb el do de la pintura, l’escultura o l’arquitectura (o per circumstàncies de la vida no l’he desenvolupat), però és indescriptible la sensació de benestar amb mi mateixa que em proporciona desofegar-me plasmant en un paper tots els pensaments i sentiments que m’afloren. De crear la meua pròpia música estic molt lluny, tanmateix, m’encanta veure com van avançant els meus coneixements amb la guitarra i com al acariciar sis cordes s’emeten dolços (de vegades no tan dolços) sons pareguts a aquells que amb anterioritat m’havien emocionat.

D’una manera o d’una altra, em sent artista. M’agrada estimar artísticament. Art, art…fascinant i desconegut art!

Blanc i negre

Tanque els ulls i la única cosa que sent és força, força per unir les meues blanques mans a unes altres més obscures, més càlides, més fortes, més maures. Són unes mans que han patit coses que jo mai patiré, que han viscut i sentit un sofriment inimaginable per a una pell blanca com la meua. Tot i això, són unes mans obertes i disposades a agafar mans del color causant de la seua precarietat espiritual.

Quina ximpleria destacar el color de les extremitats d'un cos, tant se val blanques o negres, estan obertes i receptives, això importa. El negre no és necessàriament el color reprimit mentre que el blanc es limita a dominar. Al cap i a la fi, colors neutres són. Mengem i ajudem a menjar, somriguem i ajudem a somriure, vivim i ajudem a viure, estimem i ajudem a estimar.

http://www.youtube.com/watch?v=5T3FXFnoTzE

La paella del nord i la fabada del sud

[...] Era un amor impossible, de què serveix estimar si no es pot sentir? La distància... cada vegada més evident. La societat... cada vegada més cruel. "Et vull, em vols, saps que et desitge i sé que tu a mi també, però lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible."

Potser era covard per la seua part no lluitar per aquell amor boig, potser era massa valenta quedant-se a casa suportant els constants plors de la mare i les penetrants mirades del pare. Rere un munt de llàgrimes i segons de sofriment, la distància va fer l'oblit en una ànima cansada d'estimar i d'amagar un sentiment frustrat. I així, un amor fou un impossible i finalment el desamor es va apoderar d'aquells cors separats per kilòmetres de distància, un a cada punta d'Espanya. No obstant això, sempre quedarà en Astúries un bon plat de paella i ací es gaudirà eternament de la fabada, més que siga Litoral.

Trens que van

Trens i més trens…

uns cap ací, d’altres cap allà.

Trens i més trens… tots replets d’anònimes vides

cercant un halo d’esperança sobre les vies.

Trens apareixent i desapareixent

com si de llamps es tractaren.

Trens amb les finestres mullades

i el so de la pluja ressonant a l’interior.

Trens que van,

trens que mai no tornaran.

Trens i més trens…

i ja no sé més.

Esos viejos cascarrabias

No le sacaba ni tres palmos al suelo cuando aquella mujer cogía con fuerza una pequeña e inocente mano de niña, de niña feliz que paseaba alegremente con su abuela. No le sacaba ni tres palmos al suelo cuando aquella mujer me cogía la mano. Mientras una bandada de pájaros sobrevolaba nuestras cabezas, ese viejo trozo de carne arrugada y lánguida que era la mano de mi abuela me proporcionaba la seguridad que todo niño necesita para hacer frente a las temibles aventuras y desventuras que la calle pone ante él.

Conforme fue aumentando la distancia entre mi coronilla y la tierra que pisaba, la mano de mi abuela también fue envejeciendo. No obstante, su piel continuaba siendo tan o más reconfortante que antaño. Permanecerá en mi mente siempre el recuerdo de aquellas largas noches en las que, de puntillas y haciendo el menor ruido posible, iba desde mi fría y solitaria cama hasta el cálido colchón de aquella mujer, lugar en el que me esperaban historias y más historias sobre rojos encarcelados, sobre vacas que no se dejaban ordeñar y sobre alubias que subían sin bajar. Y así, escuchando con toda la atención que una niña puede prestar y riendo con los cuentos y anécdotas de una vieja cascarrabias, permanecía hasta que el sopor se adueñaba de mis párpados, sumiéndolos en el más dulce y placentero de los sueños, tranquilos en el regazo de una abuela que profesaba tanto amor como le era posible a una niña que, a pesar de pertenecer a una generación muy posterior a la suya, la comprendía como si de otra abuela se tratara. Tal vez esa niña siempre haya tenido una pequeña porción de su cerebro arrugada y lánguida, como la piel de los viejos, y es por eso por lo que se estableció esa conexión tan fuerte e inquebrantable entre nieta y abuela. Tal vez no, quizá meramente se querían.

Se fueron sucediendo las noches y los días, los meses y finalmente los años, pero ella nunca se cansó de repartir amor y energía a los suyos. Incluso cuando ya no le quedaban fuerzas que proporcionarse a ella misma, tenía un gesto amable y una sonrisa para todo aquel que a ella se dirigía. De este modo, la llama que tanto había luchado y sufrido por mantener deslumbrante a lo largo de toda su existencia, se fue apagando hasta que un día, cuando ya era inasequible encontrar más cerillas con las que avivarla, la llama se trocó y su arrugada y lánguida tez pasó a descomponerse en moléculas que probablemente ya hayan sido comidas por felices y diminutas lombrices, para terminar desembocando en la fértil tierra y en multitud de flores de colores que perfuman el mundo sin ningún ánimo de lucro. El ciclo de la vida, seremos eternamente naturaleza viva.

Su piel se fue, pero ella siempre permanecerá conmigo. De algún extraño e inexplicable modo mi abuela vive en mi interior. Nunca morirán, por lo tanto, aquellas personas cuyo amor y energía quede en los corazones de los que todavía respiran. Vivir es ser recordado, vivir es ser querido. La vida animal como algo que se nutre, se relaciona y se reproduce es algo tan efímero e insignificante que no merece mi valoración. La vida del espíritu es, al fin y al cabo, lo que quedará en la Tierra.

Todo esto me lleva a una cruda reflexión de la que tan sólo consigo sacar en claro que nada es para siempre y que, probablemente, aquello que menos intentemos retener a nuestro lado a la fuerza será lo que más perviva y lo que más sobreviva al paso del tiempo junto a nosotros. La piel de mi abuela se esfumó, pero nunca lo hará su recuerdo. Y lo mismo ocurre en otros aspectos de la vida: lo único que sabemos con certeza es que existimos y que algún día dejaremos de hacerlo, todo lo demás viene y va; el amor, la amistad… todo conceptos abstractos que, sin embargo, son más fuertes que el más preciso de los términos.

La razón y los sentimientos humanos están continuamente sumidos en una profunda contradicción: siento y quiero pero pienso y no debo. ¿Quiero y no puedo o puedo y no quiero realmente? ¡Y yo qué sé!

Se me ha ido completamente el hilo, ya no sé ni si quiera sobre qué estoy escribiendo, sólo sé que dejo incrustada en este mísero cuaderno la azul tinta de mi bolígrafo, una tinta que ha sido capaz de plasmar, desde que mi pequeña mano de niña escribió sus primeras líneas, todo lo que en mi interior se acaece como no lo ha sabido hacer nunca mi voz.

Cataclisme electrònic

L’altre dia un cataclisme es va cernir sobre la meua persona: vaig perdre el carregador del telèfon mòbil i ja no em quedava bateria. La impotència es va apoderar de mi; no podia telefonar, no podia escoltar música i ja no tenia ningú que cada matí em despertara amb eixa repetitiva melodia a la qual tanta mania li he agafat.

Davant una catàstrofe d’aquesta índole, per sort o per desgràcia, no vaig poder fer res més que resignar-me i aprendre a viure sense eixe diminut aparell que romania permanentment a la meua butxaca, sent una part indispensable de la meua indumentària. Va ser llavors quan em vaig adonar de la imperiosa necessitat que tenia d’estar apegada a aquell aparell electrònic.

No obstant això, per força major, vaig aprendre a viure sense Ell i, per desconcertant que sone tal i com està mentalitzada l’espècie humana avui dia, no s’estava tan malament: escoltava els sorolls de la natura quan passejava i xerrava amb l’avi que seia al meu costat a la parada d’autobús en compte d’evadir-me del món sota la música que els auriculars emetien; no estava pendent de telefonades ni missatges que, veritablement, abans no feien més que incordiar; fins i tot trobava gratificant el “ring ring” del meu clàssic despertador, al qual havia tingut oblidat al racó més remot d’un calaix al llarg de tants anys.

Aquest seria un bonic final, no? El típic final feliç que tot conte infantil i tota pel.lícula americana requerixen. Massa infantil, massa americà, massa bonic… Finalment, el carregador va aparèixer misteriosament gràcies a eixe do de trobar objectes que tota mare duu adherit innatament. Una força indescriptible em va “obligar” a endollar el telèfon a la corrent elèctrica, de manera que el típic acabament feliç es va desbaratar. I així finalitze aquesta història; escrivint-la asseguda al solitari banc de la parada d’autobús mentre la música penetra pel meu sentit de l’oïda a través dels auriculars i mentre un rectangular aparell ocupa la meua butxaca.

Amb mil orelles

Tinc mil orelles, sóc la reina d'un micro ecosistema en el qual sols hi habitem elles i jo. Tots els racons d'aquest menut regne estan ocupats per milers d'orelles sempre disposades a ser tocades per mi. Grans i xicotetes, blanetes i dures, fredes i calentes, però totes "tocables" i agraïdes.

M'adorc abraçada a una gran i dolça orella que m'acarona i es deixa acaronar per mi; l'acaricie, la bese, la mossegue... M'encanta. Passe tota la nit somiant al seu costat, apegada a ella com si fos un polp gegant que no vol alliberar la seua presa. Ensems, li bufe al timpà l'aire que els meus pulmons expiren pausadament.

Comença l'alba i el sol ja escalfa totes les meues orelles, doncs brilla esplendorós il·luminant aquest fantàstic regne. En obrir els ulls, desperear-me i pegar una tocadeta d'orella mantinal per començar el dia amb energia, un altre simpàtic troç de cartílag em porta el desdejuni al llit. Ai... què bo! Una orelleta em dóna un relaxant massatge per tooot el cos omplint-me'l de crema mentre una altra m'acaricia els cabells.

Una vegada vestida amb l'uniforme reial (un colorit vestidet d'Agatha Ruiz de la Prada), isc al carrer, on sols hi observe orelles i més orelles que em saluden amb alegria, contentes amb la reina que el destí els ha oferit.

Crec que he arribat al clímax de la meua felicitat. No necessite res més, tinc mil orelles.


http://www.youtube.com/watch?v=NSLOsockx9s

¡Pim pam, toma carnetito!

30 de Maig de 2010, 23:30h. Tres amigues vaguen sense rumb per l'enigmàtic Benidorm, que ja comença a estar col.lapsat per turistes de tot arreu que gaudeixen d'unes vacances preestiuenques. Les tres individues assaboreixen un gelat de llima, però per a una d'elles no és un gelat qualsevol, és l'últim gelat que podrà degustar com a no-adulta, potser després els gelats no facen el mateix gust, ja ho comprovarà.

Només falten 20 minuts. Les joves dirigeixen les seues passes cap a la platja de Llevant, el passeig de la qual està concorregut de vianants. Es lleven les sabates, s'engolixen els gelats tan a pressa com poden i s'endinsen en la fina arena sobre la qual tantes vegades han estat les tres juntes torrant-se al sol, fent el penca, rient i cantant "Colores en el viento" i "Un beso y una flor" algun que altre Dissabte de matinada.

Seuen en una de les blaves hamaques que romanen amuntonades cada nit a la platja de la nostra ciutat i en la llunyania uns xicons als quals no havien vist en la vida (probablement madrileños romancers i pesats) les saluden i intenten establir certa "amistat" amb elles:

-¿Tienes fuego?
-Sí guapa, ten.
-No gracias, no fumo.

Una conversa un tant il.lògica i desconcertant, pròpia d'una xiqueta menor d'edat...

Per fi, acosegueixen desfer-se dels madrileños romancers, encara que en el fons els agrada això de "fer vida social", cosa prou fàcil en una ciutat com aquesta. Queden 10 minuts i els ha d'aprofitar. 10 minuts, 10 minuts... La única cosa que li ve a la ment és rememorar aquells temps en els quals la mar era testimoni de les castanyes que els Dissabtes s'apoderaven d'elles i feia de públic mentre la encara jove de 17 anys cantava a ple pulmó allò de ¿Has oído al lobo aullarle a la luna azul o has visto a un lince sonreir? Doncs bé, això va fer; mentre les altres dos amigues reien (no sé si d'ella o amb ella), la que en uns minuts seria "cumpleañera" feia el moniato i cantava feliç aquella cançó que tan bons records els duia a les tres.

1 minut! Ai mare de Déu senyor!

-Va, va, agafeu-me les cames; vaig a fer 18 anys fent el pino! (eixe pino que tants mals de cap li va donar a les classes d'educació física de l'institut).

Tic tac, tic tac... Ja! 00:00h. La jove resta cap per avall, ja major d'edat, amb la sang baixant-li al cervell, dos amigues subjectant-li les cames en l'aire i cantant tan bé com la seua postura li ho permetia: ¿Cuán alto el árbol crecerá? Si lo cortas hoy nunca lo sabrás [...] ¡Y colores en el viento descubrí..! (8)

Una vegada són ja les tres adúlteres, que no adultes, decideixen fer coses de "xiques fadrines". Sols diré... Bingo!

Senyores, senyors, que em demanen el DNI, que me'l demanen! Com és de gratificant posar-li el carnet d'identitat als morros a eixe que t'acaba de dir:
-¿Tú también tienes 18? Ellas sí, pero tú...
-¡Pim pam, toma carnetito!

Oh ordenat desordre!

Porte una setmana dormint al sofà. Potser us pregunteu per què, potser no, però vaig a respondre a la pregunta igualment.

Tot va començar un 31 de Maig fa ja quasi divuit anys. Una senzilla dona, sense saber el que l’esperava després, sofria contraccions i maleïa tots i cadascun dels avantpassats de l’home que en un descuido (sí, vaig vindre de penalti) l’havia deixat prenyada, és a dir, mon pare: un home baixet, actualment panxut i amb una prominent coroneta que va augmentant de diàmetre a mesura que passen els anys. Tot i això, és bona gent, mon pare, potser massa bona gent i tot. Està malament que jo ho diga, però és un tio molon a pesar de la seua immensa cabuderia, que xoca constantment amb la meua, creant així debacles que sobrepassen les parets de la nostra casa.

Doncs bé, entre contraccions i maleïments vaig aparèixer jo, traient la mà primer per saludar al personal (en compte de traure el cap en primer lloc com acostumen a fer els bebés). I què era jo? Una xiqueta menudeta i “d’anunci de potito”. “No creixerà massa, probablement no passe del metre quaranta”, deia equivocat el pediatra als meus pares (afortunadament, he aconseguit arribar a l’1.56, tot un logre!). Ai quina desgràcia, he parit un enano de jardí! Per si això fóra poc, resulta que la xiqueta és hipermetrope, necessitarà ortodòncia més avant i té un lleuger desviament a la columna (en paraules menys de metge: camina com un ànec, és torpe com ella assoles), de manera que hem de posar-li plantilles als peus.

Axavo filla els havia tocat… però bo, ens hem de quedar amb les coses bones i, al cap i a la fi, Clareta era l’alegria de la huerta, "la Heidi” l’anomenaven les veïnes per les seues colorades galtes i el seu somriure permanent.

No obstant això, ni la hipermetropia ni les plantilles eren els pitjors defectes del nou element que anava creixent, formant-se i adaptant-se al seu entorn. Hi havia coses pitjors, molt pitjors: era cabuda a més no poder (a mi m’agrada anomenar-ho “d’idees fixes”, que queda més guai) i, sobretot, era un despiste i un desastre de persona. Aquest diàleg és més que freqüent en el meu dia a dia:

-Clara, arreplega això.

-Ja vaig.

Passen les hores…

-Clara, arreplega això.

-Ja vaig.

Passen els dies…

-Clara, fes el favor d’arreplegar-ho, no t’ho torne a dir.

-Ja vaaaaaig.

I així, van succeint-se les setmanes…

-Clara!!! Com no arreplegues això t’arrearé una patà al cul que hauran d’operar-te pa’ traure’t l’espardenya!

-Que ja vaig mama, no sigues histèrica!

Un bon dia, “la dulce Neus”, farta de vore sostenidors, sabates, vestits, pijames, cintes del monyo, samarretes, papelorios, llibres i de més bàrtulos (tots amb una mateixa propietària) escampats per casa, va decidir amuntonar-los tots al llit de la propietària en qüestió. I així roman el meu llit des de fa set dies, cada vegada més ple de trastos que prompte aplegaran al sostre (i no exagere, doncs la meua és la llitera de dalt). Total, fa una setmana que no passe una nit entre els meus dolços llençols d’estreletes, i és que és mirar la muntonà i enviar-me una gossera sobrehumana. Va, m’hauré de fer l’ànim, de hui no passa, ho jure!

No sé per què, però m’és inevitable ser desordenada, ho porte adherit intrínsecament. L’ordre és desordre per a mi. Sóc feliç entre el meu propi caos i ho sóc des que vaig nàixer, no crec que res ni ningú aconseguisca canviar-me a estes altures. Les anècdotes provocades per la meua ment despistada les deixaré per a una altra ocasió, que ja hi ha prou per hui! Ale, a recoger se ha dicho!

Bromera

Bromera... Volia començar amb eixa paraula aquesta història, una de tantes històries amb un principi i qui sap si també amb un final. I per què amb eixa paraula? Realment, no ho sé. Bromera, bromera, bromera... sens cap dubte, és un bon inici de pàgina.

Doncs bé, això era i no era un petit ocell que vivia feliç sota la calor de les plomes de la seua mare, aprenent de l'experiència del pare i jugant amb els seus germanets. No obstant això, el niu començava a ser massa estret per a ell: desitjava volar, volar tan alt com li fora possible, desplegant les seues curtes ales i deixant-se portar pels colors del vent.

Era un sentiment contradictori, el d'aquest ocell, doncs, per una banda, anhelava la llibertat, la cerca de nous arbres, de nous rius, de noves muntanyes i de nous penya segats des dels quals contemplar la majestuosa mar. Però, per una altra banda, l'afligia pensar que algun dia, tard o d'hora, ocorreria allò inevitable, l'esmicolament de tota la seua vida anterior: al niu, al seu niu, amb el pare i la mare, els seus pares, i amb els germanets ocells, els seus germanets. C'est la vie! O això diuen els francesos. Realment és això la vida? Un continu trobar a faltar i un constant inconformisme? Potser sí. Un ocell qualsevol, habitant d'una terra qualsevol, en la rama d'algun arbre, sempre trobarà a faltar aquells temps en els quals la mare li donava els cuquets al bec alhora que desitjarà que el temps córrega a la velocitat de la llum per a poder ser ell qui alimente altres ocellets que dependran de la seua existència. Les bifurcacions de l'anhel que eternament perviuran a l'ànima de tot ésser amb capacitat d'estimar i de sofrir.

Doncs bé, en una de tantes obscures nits en les quals el contradictori ésser no podia contemplar la lluna des de la seua tèbia llar, va decidir eixir a buscar-la allà on sols ell sabia que la trobaria. I, efectivament, després d'emprendre el curt vol que el va portar a deixar les seues menudes potes sobre les erosionades roques que suporten el fort colpejar de les ones, la va trobar. Allí estava ella, la lluna, esplendorosa i brillant.[...] Tot açò el feia sentir-se una mica més lliure, al mateix temps que l'envaïa la immensitat de l'obscur cel, pràcticament freturós d'estels. Massa gran, massa infinit, i ell, excessivament insignificant com per a poder sobreviure en un món tan extens i desconegut com aquest en el qual respirem.

Un firmament freturós d'estels...No li agradava. La falta d'estels al cosmos està lleugerament vinculada a la vida en societat, a la convivència amb molts altres ocells que, amb els farolets que als seus nius col.loquen, ens contaminen lumínicament. Aquest ocell preferia estar lluny de tots aquells farolets, lluny de tots aquells ocells, poder contemplar un munt d'estels en alçar la vista i assolir-los batent amb força les ales. Antisocial? No ho crec. Una mica potser. Sols de tant en tant.[...]

Reflexionava, pensava, meditava...havia de viure. En això consistia la vida, una metàbole constant, lluny o prop però sempre amb tu mateix. La seua història tindria un final, bo o dolent, però final seria.

I així, l'ocell restava impertèrrit davant les ones, mentre aquestes es trencaven, creant una formosa bromera que li esguitava les galtes mentre meditava, mentre pensava, mentre reflexionava.

Colorins, tot són colorins

Dudo, ¿luego existo? Una nova vida: lliure i sense lligaments. M'atabala el desig que passen aquestes dues fatídiques setmanes i de començar un nou capítol del meu insignificant llibre, eixe que roman gairebé imperceptible entre el munt de pàgines escrites que omplin la biblioteca del món.

Aquest no serà un estiu, serà l'Estiu, el meu estiu; ací o allà, però lliure seré. Després, a la terra de la llum de les flors i de l'amor, a les novetats hauré de fer front, però sempre amb un somriure al rostre, amb força i ganes de superar totes i cadascuna de les adversitats que m'obstaculitzen el camí.

Colorins, veig colorins, tot són colorins al meu voltant. Per fi la tan anhelada felicitat m'envaeix. Clareliç est là! =)

Flor de Mayo

Una nit, malaltosa i abatuda, la jove restava al llit impotent, sense poder deixar que el somni l'envaïra i sense poder evitar que els pensaments li afloraren el cervell. Pensar està bé si són dolces les històries que ocupen la ment, però pot resultar realment atabalador si no són més que records ja passats i tant de bo oblidats els que no deixen conciliar la son en una plujosa nit de Maig.

Torbada, es va aixecar del llit i, sense saber ben bé per què, una foça misteriosa i desconeguda la va portar a l'obscur saló de la seua humil i acollidora llar. Es posaria una pel.lícula, una d'aqueixes que duen segles gravades al disc dur del DVD. Es tractava d'una versió cinematogràfica d'una novel.la del gran naturalista valencià, Vicente Blasco Ibáñez. La pel.lícula romania verge a l'aparell electrònic, oblidada pels habitants de la casa, ja que mai no troben una estona per gaudir del cinema.

Doncs bé, la xicona que amb tantes dificultats aconsegueix veure una pel.lícula sencera, és a dir, sense adormir-se en passar trenta-dos minuts i setze segons del començament, a l'una de la matinada es va trobar tombada al sofà d'aquell saló, tapada fins al coll amb la roja i negra manta de quadres que porta a casa des que té memòria. Va prémer el play i... voilà! Flor de Mayo s'inicià amb una melodia i uns formosos paisatges que des d'un principi aconseguiren engalipar-la.

Mai una pel.lícula havia fet brollar en ella el sentir de la seua terra: una terra de mar, de sol, de barraques, de diminutius acabats en "et" i "eta", de traques, de bandes de música omplint els carrers d'alegria i de festa popular, una terra de pau. En definitiva, es tracta d'una superba història carregada de realisme, de la bondat i maldat de les nostres gents, de l'estima que uns a altres ens professem, de les crues conseqüències que comporta el "mal de amores" i, sobretot, la difícil vida marinera que molts dels nostres avis, besavis i rebesavis van portar per tal de tindre alguna cosa amb la qual omplir la boca dels seus indefensos fills.

Al contemplar aquestes escenes, inevitablement se li venien a la ment les meravelloses obres que un altre valencià digne d'admiració va realitzar, plasmant la llum i la brisa que la Mediterrània desprèn amb una mestria que cap altre pintor ha aconseguit assolir. Els llenços de Joaquim Sorolla, amb aquell impressionisme que tan rebutjat va ser a l'època, reflecteixen amb supèrbia tot aquest paisatge i, de la mateixa manera que una oportuna flor de Maig ho ha aconseguit, l'emocionen i la fan somriure com si d'una moniata tontaina es tractara.

Ja està bé per hui! Les tres i quatre: és hora d'anar a domir, els Lunis ja fa estona que han cantat allò de "Buenas noches, hasta mañana" i és eixe l'horari al que està acostumada. No obstant això, en aixecar-se del sofà i desfer-se de la vella manta, amb el cap embotit i el fred clavat als ossos, les cames la porten inconscientment cap al seu escriptori, on, baix la tènue llum del flexo que de tantes històries ha sigut testimoni, deixa que el bolígraf trace instintivament grafies i més grafies de color blau.

Un narrador excessivament omniscient? Potser, però tant se val.