11/07/2009
El poble... eixa joia que els de ciutat oblidem de vegades. Deixem que els gegants de ciment i l'insuportable contaminació acústica ens ennuvolen la ment, fent de costat la puresa dels pins i garrofers de la muntanya.
Arriba el moment d'obrir la porta del cotxe i deixar que les primeres partícules d'aire desperten dins del cos eixa sensació de tranquil.litat i que m'envaïsca la nostàlgia que desprenen els bons records que inevitablement em venen a la ment al expirar per primera vegada en molt de temps el pur aire del poble que m'ha vist i m'ha fet crèixer. En eixe precís instant, mentre els meus llavis esbossen un sincer i xicotet somriure, m´és inevitable pensar sempre la maeixa frase: " Ja ol a Benimantell..."
Cada matí, en obrir els ulls, mire per la finestra les velles teulades que en comptades ocasions romanen blanques, el campanar que sempre puntual comunica l'hora mitjançant el fort tocar de les campanes i la majestuosa i desconeguda Serra d'Aitana. És meravellosa la sensació de pau que em proporciona contemplar tot açò sense moure'm del llit.
Gaudir de l'infinit cel estrelat que cada nit brila esplendorós sobre el meu cap mentre em tombe damunt la terra del primer bancal que trobe al meu pas, deixant que els pensaments m'afloren el cervell: "Ai... lo que és la vida!".
Passejar, mirar al meu voltant i trobar-me envoltada d'oliveres i ametlers que esperen ansiosos l'arribada de l'hivern per a poder lluir la seua formosa flor. Caminar sense romb pels costeruts carrers i sentir com una dona a la qual porte tota la vida saludant, però amb la qual mai no he xarrat, conversa amb el veí del costat en l'inconfusible tonà benimantelluda.
Són tants els detalls insignificants i essencials alhora que fan del poble un lloc tan magnífic... Primerament he escrit de "els de ciutat" en primera persona, però me n'adone que he errat. No cal profunditzar molt en la meua ànima per a adonar-se que el meu cor es troba a la muntanya; sóc de poble.
18/08/2010
Llegisc sense saciar-me les meues pròpies paraules, i és que, per molt que passen els anys, la sensació que m'envaeix cada vegada que xafe un troç d'aquest sòl benimantellut és la mateixa. Després d'un hivern en el qual han sigut poques les notícies muntanyenques, torne a trobar-me ací un estiu més; feliç, embacorada, envoltada de la mateixa gent i del mateix ambient. No obstant això, el món va canviant i jo canvie amb ell; tot és igual i idiferent alhora.
Rellegisc sense saciar-me les meues pròpies paraules i , per a no variar, somric i pense: "Aquest hivern em deixaré caure més per ací".
Benimantell, en València ens veïem!
No t'oblides mai del poble, és una joia que posseïm els que en formem part d'algun.
ResponEliminaEm sent molt identificada en la teua descripció, les sensacions quan arribe a Sella són les mateixes (potser donada la proximitat i semblança a Benimantell: només ens separa un barranc), amb la diferència que jo hi vinc més sovint. Supose que quan tornes més a la llarga, les emocions s'intesifiquen.
Per cert! Ets cosina de Vicent, no?jeje
Vicent el secretari? Som cosins prims! Allí lo difícil és no ser família! XD
ResponEliminaSaps Clara? M´ha encantat. Jo tinc també el meu poble, i l´estime des de la llunyania. Onil. Tal volta no el puc comparar amb Benimantell en algunes coses. I em dol que Onil s´haja fet tan gran i haja perdut un poc l´essència de "poble" que veig en els poblets de la muntanya. Evidentment té moltes altres coses que m´atrauen.
ResponEliminaPerò trencar amb tot el que suposa la ciutat, i retrobar-te en les arrels, el carrer, la parla i molts petits detalls, a mi em fa creure que la meua personalitat i la meua ànima s´adeqüen al meu poble. Pau interior.
No conec massa Benimantell, però he estat algunes voltes. No cal dir, que vos trobeu a un lloc privilegiat que m´encisa. Per això tu també n´eres de privilegiada, per tindre un poble.
Gaudix molt Clara.