diumenge, 19 de setembre de 2010

Aventura biciclista

Òbric vagament l’ull esquerre i em trobe a aquest lloc tan nou i tan meu alhora, mire el rellotge que roman a la tauleta de nit tan bé com la meua embacoramenta de persona que s’acaba d’aixecar del migjorn m’ho permet i comprove que ja faig mig hora tard, per a no variar. Agafe el telèfon i informe del meu retard a qui en teoria m’espera a l’altra punta de la immensa avinguda de Blasco Ibáñez. Després d’una conversa sense sentit que la meua ment mig adormida és incapaç d’assimilar, em dispose a preparar la meua partida.

Una dutxeta ràpida, l’ordinador baix del braç i la bossa penjant d’un muscle. M’assome al taller, d’on la meua bicicleta en teoria ha d’eixir en perfectes condicions, i el mecànic em sorprèn amb un:

-Eixa cadena té falta de canviar, això farà una escandalera quan pedaleges…

-Deixa-ho estar, el soroll em fa companyia.

Una faena menys, sols em queda arribar al meu destí. Me les enginye per a poder pujar a la bici amb tots els bàrtulos que porte damunt i comence la meua intrèpida travessia per Emilio Baró, una avinguda que, per desgràcia, no compta amb carril bici i em veig obligada a conduir per la vorera, que està col.lapsada per persones que m’obstaculitzen el camí. En una de tantes ocasions en les que he d’esquivar un vianant, els meus reflexes no són suficientment ràpids i li pegue amb el manillar a la nalga esquerra al vianant en qüestió:

-Perdó,perdó!

-Mira per on vas xiqueta.

Les galtes se’m ruboritzen, acatxe el cap i continue pedalejant fins que per fi arribe a Blasco Ibáñez, una gran i bonica avinguda amb un fantàstic carril bici, “ S’ha acabat el patiment d’anar per la vorera!”. Doncs no, el patiment persisteix: ara m’esperen un munt de bicicletes que m’avancen, impacients amb la meua parsimònia conductora. Per tal de no molestar la resta de persones que circulen pel carril m’arrime tan com puc al costat sense tindre en compte que per ací hi han arbusts a mansalva, amb rames i fulles que em peguen a la cara dificultant doblement la meua travessia.

Arribe al meu destí i, després de varis intents, aconseguisc clavar la bicicleta a l’ascensor. Espere una llarga estona, en la qual ocupe el temps escrivint amb un paper i un bolígraf prestats per la veïna d’enfront, fins que arriben els amfitrions carregats amb bosses de Mecadona . De la resta de la nit poc hi ha que comentar; menjar, alguna copeta, riures, música i bon rotllo. Una encantadora vetlada valenciana, ha merescut la pena l’aventura biciclista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada