diumenge, 17 d’octubre de 2010

Estimada amiga:


Oh Ginebra! Quina simbiosi de moments em proporciones! Amb fanta, cocacola o la millor opció: amb tònica. Com de formoses són eixes transparents bambolletes que pul.lulen per dins del got fins que passen per la meua gola.

Quan el sol dorm i la lluna brilla esplendorosa sobre el meu cap, els teus graus produeixen en mi el descontrol i unes ganes irrefrenables de ballar i fer el penca per la plaça. No obstant això, el Lorenzo(que diuen els castellans) no tarda en obrir els ulls, cosa que ma tia interpreta, de forma molt sui generis, com un clar avís per a aixecar-se i posar-se en marxa. Posa’t en peu, bossa, viste’t de masera que l’ofrena comença en vint minuts, torna a bossar, el topo! “Clara, encara no te l’has fet?Vine cap ací que te l’apanye jo en un moment!”, més arcades mentre ma tia intenta en va arreplegar els quatre pèls que tinc al cap, bossa de nou…

Corrent cap al punt de trobada, on la gent mira amb llàstima el meu pàl.lid rostre i fa comentaris amb un murri somriure “Bona festa ahir eh?” Totes les flors per al Santíssim i en missa a primera fila (clar que sí, jo la més devota de totes). En un moment de descuit, aconseguisc eixir del concorregut lloc i cap a casa a… ja saps a què.

En fi… ara toca dinada familiar, no podia ser d’una altra manera; ja tinc més que comprovat que entre una bona castanya i una “anjuntà” familiar hi ha un vincle completament necessari. Dóna’m ànims estimada Ginebra, tú que vives y reinas por los siglos de los siglos, Amén.

La teua amiga que t’estima i odia:

Clara.

P.D: No t’enfades, però crec que hui em passaré al whisky.

1 comentari: