¡Pim pam, toma carnetito!

30 de Maig de 2010, 23:30h. Tres amigues vaguen sense rumb per l'enigmàtic Benidorm, que ja comença a estar col.lapsat per turistes de tot arreu que gaudeixen d'unes vacances preestiuenques. Les tres individues assaboreixen un gelat de llima, però per a una d'elles no és un gelat qualsevol, és l'últim gelat que podrà degustar com a no-adulta, potser després els gelats no facen el mateix gust, ja ho comprovarà.

Només falten 20 minuts. Les joves dirigeixen les seues passes cap a la platja de Llevant, el passeig de la qual està concorregut de vianants. Es lleven les sabates, s'engolixen els gelats tan a pressa com poden i s'endinsen en la fina arena sobre la qual tantes vegades han estat les tres juntes torrant-se al sol, fent el penca, rient i cantant "Colores en el viento" i "Un beso y una flor" algun que altre Dissabte de matinada.

Seuen en una de les blaves hamaques que romanen amuntonades cada nit a la platja de la nostra ciutat i en la llunyania uns xicons als quals no havien vist en la vida (probablement madrileños romancers i pesats) les saluden i intenten establir certa "amistat" amb elles:

-¿Tienes fuego?
-Sí guapa, ten.
-No gracias, no fumo.

Una conversa un tant il.lògica i desconcertant, pròpia d'una xiqueta menor d'edat...

Per fi, acosegueixen desfer-se dels madrileños romancers, encara que en el fons els agrada això de "fer vida social", cosa prou fàcil en una ciutat com aquesta. Queden 10 minuts i els ha d'aprofitar. 10 minuts, 10 minuts... La única cosa que li ve a la ment és rememorar aquells temps en els quals la mar era testimoni de les castanyes que els Dissabtes s'apoderaven d'elles i feia de públic mentre la encara jove de 17 anys cantava a ple pulmó allò de ¿Has oído al lobo aullarle a la luna azul o has visto a un lince sonreir? Doncs bé, això va fer; mentre les altres dos amigues reien (no sé si d'ella o amb ella), la que en uns minuts seria "cumpleañera" feia el moniato i cantava feliç aquella cançó que tan bons records els duia a les tres.

1 minut! Ai mare de Déu senyor!

-Va, va, agafeu-me les cames; vaig a fer 18 anys fent el pino! (eixe pino que tants mals de cap li va donar a les classes d'educació física de l'institut).

Tic tac, tic tac... Ja! 00:00h. La jove resta cap per avall, ja major d'edat, amb la sang baixant-li al cervell, dos amigues subjectant-li les cames en l'aire i cantant tan bé com la seua postura li ho permetia: ¿Cuán alto el árbol crecerá? Si lo cortas hoy nunca lo sabrás [...] ¡Y colores en el viento descubrí..! (8)

Una vegada són ja les tres adúlteres, que no adultes, decideixen fer coses de "xiques fadrines". Sols diré... Bingo!

Senyores, senyors, que em demanen el DNI, que me'l demanen! Com és de gratificant posar-li el carnet d'identitat als morros a eixe que t'acaba de dir:
-¿Tú también tienes 18? Ellas sí, pero tú...
-¡Pim pam, toma carnetito!

Oh ordenat desordre!

Porte una setmana dormint al sofà. Potser us pregunteu per què, potser no, però vaig a respondre a la pregunta igualment.

Tot va començar un 31 de Maig fa ja quasi divuit anys. Una senzilla dona, sense saber el que l’esperava després, sofria contraccions i maleïa tots i cadascun dels avantpassats de l’home que en un descuido (sí, vaig vindre de penalti) l’havia deixat prenyada, és a dir, mon pare: un home baixet, actualment panxut i amb una prominent coroneta que va augmentant de diàmetre a mesura que passen els anys. Tot i això, és bona gent, mon pare, potser massa bona gent i tot. Està malament que jo ho diga, però és un tio molon a pesar de la seua immensa cabuderia, que xoca constantment amb la meua, creant així debacles que sobrepassen les parets de la nostra casa.

Doncs bé, entre contraccions i maleïments vaig aparèixer jo, traient la mà primer per saludar al personal (en compte de traure el cap en primer lloc com acostumen a fer els bebés). I què era jo? Una xiqueta menudeta i “d’anunci de potito”. “No creixerà massa, probablement no passe del metre quaranta”, deia equivocat el pediatra als meus pares (afortunadament, he aconseguit arribar a l’1.56, tot un logre!). Ai quina desgràcia, he parit un enano de jardí! Per si això fóra poc, resulta que la xiqueta és hipermetrope, necessitarà ortodòncia més avant i té un lleuger desviament a la columna (en paraules menys de metge: camina com un ànec, és torpe com ella assoles), de manera que hem de posar-li plantilles als peus.

Axavo filla els havia tocat… però bo, ens hem de quedar amb les coses bones i, al cap i a la fi, Clareta era l’alegria de la huerta, "la Heidi” l’anomenaven les veïnes per les seues colorades galtes i el seu somriure permanent.

No obstant això, ni la hipermetropia ni les plantilles eren els pitjors defectes del nou element que anava creixent, formant-se i adaptant-se al seu entorn. Hi havia coses pitjors, molt pitjors: era cabuda a més no poder (a mi m’agrada anomenar-ho “d’idees fixes”, que queda més guai) i, sobretot, era un despiste i un desastre de persona. Aquest diàleg és més que freqüent en el meu dia a dia:

-Clara, arreplega això.

-Ja vaig.

Passen les hores…

-Clara, arreplega això.

-Ja vaig.

Passen els dies…

-Clara, fes el favor d’arreplegar-ho, no t’ho torne a dir.

-Ja vaaaaaig.

I així, van succeint-se les setmanes…

-Clara!!! Com no arreplegues això t’arrearé una patà al cul que hauran d’operar-te pa’ traure’t l’espardenya!

-Que ja vaig mama, no sigues histèrica!

Un bon dia, “la dulce Neus”, farta de vore sostenidors, sabates, vestits, pijames, cintes del monyo, samarretes, papelorios, llibres i de més bàrtulos (tots amb una mateixa propietària) escampats per casa, va decidir amuntonar-los tots al llit de la propietària en qüestió. I així roman el meu llit des de fa set dies, cada vegada més ple de trastos que prompte aplegaran al sostre (i no exagere, doncs la meua és la llitera de dalt). Total, fa una setmana que no passe una nit entre els meus dolços llençols d’estreletes, i és que és mirar la muntonà i enviar-me una gossera sobrehumana. Va, m’hauré de fer l’ànim, de hui no passa, ho jure!

No sé per què, però m’és inevitable ser desordenada, ho porte adherit intrínsecament. L’ordre és desordre per a mi. Sóc feliç entre el meu propi caos i ho sóc des que vaig nàixer, no crec que res ni ningú aconseguisca canviar-me a estes altures. Les anècdotes provocades per la meua ment despistada les deixaré per a una altra ocasió, que ja hi ha prou per hui! Ale, a recoger se ha dicho!

Bromera

Bromera... Volia començar amb eixa paraula aquesta història, una de tantes històries amb un principi i qui sap si també amb un final. I per què amb eixa paraula? Realment, no ho sé. Bromera, bromera, bromera... sens cap dubte, és un bon inici de pàgina.

Doncs bé, això era i no era un petit ocell que vivia feliç sota la calor de les plomes de la seua mare, aprenent de l'experiència del pare i jugant amb els seus germanets. No obstant això, el niu començava a ser massa estret per a ell: desitjava volar, volar tan alt com li fora possible, desplegant les seues curtes ales i deixant-se portar pels colors del vent.

Era un sentiment contradictori, el d'aquest ocell, doncs, per una banda, anhelava la llibertat, la cerca de nous arbres, de nous rius, de noves muntanyes i de nous penya segats des dels quals contemplar la majestuosa mar. Però, per una altra banda, l'afligia pensar que algun dia, tard o d'hora, ocorreria allò inevitable, l'esmicolament de tota la seua vida anterior: al niu, al seu niu, amb el pare i la mare, els seus pares, i amb els germanets ocells, els seus germanets. C'est la vie! O això diuen els francesos. Realment és això la vida? Un continu trobar a faltar i un constant inconformisme? Potser sí. Un ocell qualsevol, habitant d'una terra qualsevol, en la rama d'algun arbre, sempre trobarà a faltar aquells temps en els quals la mare li donava els cuquets al bec alhora que desitjarà que el temps córrega a la velocitat de la llum per a poder ser ell qui alimente altres ocellets que dependran de la seua existència. Les bifurcacions de l'anhel que eternament perviuran a l'ànima de tot ésser amb capacitat d'estimar i de sofrir.

Doncs bé, en una de tantes obscures nits en les quals el contradictori ésser no podia contemplar la lluna des de la seua tèbia llar, va decidir eixir a buscar-la allà on sols ell sabia que la trobaria. I, efectivament, després d'emprendre el curt vol que el va portar a deixar les seues menudes potes sobre les erosionades roques que suporten el fort colpejar de les ones, la va trobar. Allí estava ella, la lluna, esplendorosa i brillant.[...] Tot açò el feia sentir-se una mica més lliure, al mateix temps que l'envaïa la immensitat de l'obscur cel, pràcticament freturós d'estels. Massa gran, massa infinit, i ell, excessivament insignificant com per a poder sobreviure en un món tan extens i desconegut com aquest en el qual respirem.

Un firmament freturós d'estels...No li agradava. La falta d'estels al cosmos està lleugerament vinculada a la vida en societat, a la convivència amb molts altres ocells que, amb els farolets que als seus nius col.loquen, ens contaminen lumínicament. Aquest ocell preferia estar lluny de tots aquells farolets, lluny de tots aquells ocells, poder contemplar un munt d'estels en alçar la vista i assolir-los batent amb força les ales. Antisocial? No ho crec. Una mica potser. Sols de tant en tant.[...]

Reflexionava, pensava, meditava...havia de viure. En això consistia la vida, una metàbole constant, lluny o prop però sempre amb tu mateix. La seua història tindria un final, bo o dolent, però final seria.

I així, l'ocell restava impertèrrit davant les ones, mentre aquestes es trencaven, creant una formosa bromera que li esguitava les galtes mentre meditava, mentre pensava, mentre reflexionava.

Colorins, tot són colorins

Dudo, ¿luego existo? Una nova vida: lliure i sense lligaments. M'atabala el desig que passen aquestes dues fatídiques setmanes i de començar un nou capítol del meu insignificant llibre, eixe que roman gairebé imperceptible entre el munt de pàgines escrites que omplin la biblioteca del món.

Aquest no serà un estiu, serà l'Estiu, el meu estiu; ací o allà, però lliure seré. Després, a la terra de la llum de les flors i de l'amor, a les novetats hauré de fer front, però sempre amb un somriure al rostre, amb força i ganes de superar totes i cadascuna de les adversitats que m'obstaculitzen el camí.

Colorins, veig colorins, tot són colorins al meu voltant. Per fi la tan anhelada felicitat m'envaeix. Clareliç est là! =)

Flor de Mayo

Una nit, malaltosa i abatuda, la jove restava al llit impotent, sense poder deixar que el somni l'envaïra i sense poder evitar que els pensaments li afloraren el cervell. Pensar està bé si són dolces les històries que ocupen la ment, però pot resultar realment atabalador si no són més que records ja passats i tant de bo oblidats els que no deixen conciliar la son en una plujosa nit de Maig.

Torbada, es va aixecar del llit i, sense saber ben bé per què, una foça misteriosa i desconeguda la va portar a l'obscur saló de la seua humil i acollidora llar. Es posaria una pel.lícula, una d'aqueixes que duen segles gravades al disc dur del DVD. Es tractava d'una versió cinematogràfica d'una novel.la del gran naturalista valencià, Vicente Blasco Ibáñez. La pel.lícula romania verge a l'aparell electrònic, oblidada pels habitants de la casa, ja que mai no troben una estona per gaudir del cinema.

Doncs bé, la xicona que amb tantes dificultats aconsegueix veure una pel.lícula sencera, és a dir, sense adormir-se en passar trenta-dos minuts i setze segons del començament, a l'una de la matinada es va trobar tombada al sofà d'aquell saló, tapada fins al coll amb la roja i negra manta de quadres que porta a casa des que té memòria. Va prémer el play i... voilà! Flor de Mayo s'inicià amb una melodia i uns formosos paisatges que des d'un principi aconseguiren engalipar-la.

Mai una pel.lícula havia fet brollar en ella el sentir de la seua terra: una terra de mar, de sol, de barraques, de diminutius acabats en "et" i "eta", de traques, de bandes de música omplint els carrers d'alegria i de festa popular, una terra de pau. En definitiva, es tracta d'una superba història carregada de realisme, de la bondat i maldat de les nostres gents, de l'estima que uns a altres ens professem, de les crues conseqüències que comporta el "mal de amores" i, sobretot, la difícil vida marinera que molts dels nostres avis, besavis i rebesavis van portar per tal de tindre alguna cosa amb la qual omplir la boca dels seus indefensos fills.

Al contemplar aquestes escenes, inevitablement se li venien a la ment les meravelloses obres que un altre valencià digne d'admiració va realitzar, plasmant la llum i la brisa que la Mediterrània desprèn amb una mestria que cap altre pintor ha aconseguit assolir. Els llenços de Joaquim Sorolla, amb aquell impressionisme que tan rebutjat va ser a l'època, reflecteixen amb supèrbia tot aquest paisatge i, de la mateixa manera que una oportuna flor de Maig ho ha aconseguit, l'emocionen i la fan somriure com si d'una moniata tontaina es tractara.

Ja està bé per hui! Les tres i quatre: és hora d'anar a domir, els Lunis ja fa estona que han cantat allò de "Buenas noches, hasta mañana" i és eixe l'horari al que està acostumada. No obstant això, en aixecar-se del sofà i desfer-se de la vella manta, amb el cap embotit i el fred clavat als ossos, les cames la porten inconscientment cap al seu escriptori, on, baix la tènue llum del flexo que de tantes històries ha sigut testimoni, deixa que el bolígraf trace instintivament grafies i més grafies de color blau.

Un narrador excessivament omniscient? Potser, però tant se val.