Oh ordenat desordre!

Porte una setmana dormint al sofà. Potser us pregunteu per què, potser no, però vaig a respondre a la pregunta igualment.

Tot va començar un 31 de Maig fa ja quasi divuit anys. Una senzilla dona, sense saber el que l’esperava després, sofria contraccions i maleïa tots i cadascun dels avantpassats de l’home que en un descuido (sí, vaig vindre de penalti) l’havia deixat prenyada, és a dir, mon pare: un home baixet, actualment panxut i amb una prominent coroneta que va augmentant de diàmetre a mesura que passen els anys. Tot i això, és bona gent, mon pare, potser massa bona gent i tot. Està malament que jo ho diga, però és un tio molon a pesar de la seua immensa cabuderia, que xoca constantment amb la meua, creant així debacles que sobrepassen les parets de la nostra casa.

Doncs bé, entre contraccions i maleïments vaig aparèixer jo, traient la mà primer per saludar al personal (en compte de traure el cap en primer lloc com acostumen a fer els bebés). I què era jo? Una xiqueta menudeta i “d’anunci de potito”. “No creixerà massa, probablement no passe del metre quaranta”, deia equivocat el pediatra als meus pares (afortunadament, he aconseguit arribar a l’1.56, tot un logre!). Ai quina desgràcia, he parit un enano de jardí! Per si això fóra poc, resulta que la xiqueta és hipermetrope, necessitarà ortodòncia més avant i té un lleuger desviament a la columna (en paraules menys de metge: camina com un ànec, és torpe com ella assoles), de manera que hem de posar-li plantilles als peus.

Axavo filla els havia tocat… però bo, ens hem de quedar amb les coses bones i, al cap i a la fi, Clareta era l’alegria de la huerta, "la Heidi” l’anomenaven les veïnes per les seues colorades galtes i el seu somriure permanent.

No obstant això, ni la hipermetropia ni les plantilles eren els pitjors defectes del nou element que anava creixent, formant-se i adaptant-se al seu entorn. Hi havia coses pitjors, molt pitjors: era cabuda a més no poder (a mi m’agrada anomenar-ho “d’idees fixes”, que queda més guai) i, sobretot, era un despiste i un desastre de persona. Aquest diàleg és més que freqüent en el meu dia a dia:

-Clara, arreplega això.

-Ja vaig.

Passen les hores…

-Clara, arreplega això.

-Ja vaig.

Passen els dies…

-Clara, fes el favor d’arreplegar-ho, no t’ho torne a dir.

-Ja vaaaaaig.

I així, van succeint-se les setmanes…

-Clara!!! Com no arreplegues això t’arrearé una patà al cul que hauran d’operar-te pa’ traure’t l’espardenya!

-Que ja vaig mama, no sigues histèrica!

Un bon dia, “la dulce Neus”, farta de vore sostenidors, sabates, vestits, pijames, cintes del monyo, samarretes, papelorios, llibres i de més bàrtulos (tots amb una mateixa propietària) escampats per casa, va decidir amuntonar-los tots al llit de la propietària en qüestió. I així roman el meu llit des de fa set dies, cada vegada més ple de trastos que prompte aplegaran al sostre (i no exagere, doncs la meua és la llitera de dalt). Total, fa una setmana que no passe una nit entre els meus dolços llençols d’estreletes, i és que és mirar la muntonà i enviar-me una gossera sobrehumana. Va, m’hauré de fer l’ànim, de hui no passa, ho jure!

No sé per què, però m’és inevitable ser desordenada, ho porte adherit intrínsecament. L’ordre és desordre per a mi. Sóc feliç entre el meu propi caos i ho sóc des que vaig nàixer, no crec que res ni ningú aconseguisca canviar-me a estes altures. Les anècdotes provocades per la meua ment despistada les deixaré per a una altra ocasió, que ja hi ha prou per hui! Ale, a recoger se ha dicho!