Flor de Mayo

Una nit, malaltosa i abatuda, la jove restava al llit impotent, sense poder deixar que el somni l'envaïra i sense poder evitar que els pensaments li afloraren el cervell. Pensar està bé si són dolces les històries que ocupen la ment, però pot resultar realment atabalador si no són més que records ja passats i tant de bo oblidats els que no deixen conciliar la son en una plujosa nit de Maig.

Torbada, es va aixecar del llit i, sense saber ben bé per què, una foça misteriosa i desconeguda la va portar a l'obscur saló de la seua humil i acollidora llar. Es posaria una pel.lícula, una d'aqueixes que duen segles gravades al disc dur del DVD. Es tractava d'una versió cinematogràfica d'una novel.la del gran naturalista valencià, Vicente Blasco Ibáñez. La pel.lícula romania verge a l'aparell electrònic, oblidada pels habitants de la casa, ja que mai no troben una estona per gaudir del cinema.

Doncs bé, la xicona que amb tantes dificultats aconsegueix veure una pel.lícula sencera, és a dir, sense adormir-se en passar trenta-dos minuts i setze segons del començament, a l'una de la matinada es va trobar tombada al sofà d'aquell saló, tapada fins al coll amb la roja i negra manta de quadres que porta a casa des que té memòria. Va prémer el play i... voilà! Flor de Mayo s'inicià amb una melodia i uns formosos paisatges que des d'un principi aconseguiren engalipar-la.

Mai una pel.lícula havia fet brollar en ella el sentir de la seua terra: una terra de mar, de sol, de barraques, de diminutius acabats en "et" i "eta", de traques, de bandes de música omplint els carrers d'alegria i de festa popular, una terra de pau. En definitiva, es tracta d'una superba història carregada de realisme, de la bondat i maldat de les nostres gents, de l'estima que uns a altres ens professem, de les crues conseqüències que comporta el "mal de amores" i, sobretot, la difícil vida marinera que molts dels nostres avis, besavis i rebesavis van portar per tal de tindre alguna cosa amb la qual omplir la boca dels seus indefensos fills.

Al contemplar aquestes escenes, inevitablement se li venien a la ment les meravelloses obres que un altre valencià digne d'admiració va realitzar, plasmant la llum i la brisa que la Mediterrània desprèn amb una mestria que cap altre pintor ha aconseguit assolir. Els llenços de Joaquim Sorolla, amb aquell impressionisme que tan rebutjat va ser a l'època, reflecteixen amb supèrbia tot aquest paisatge i, de la mateixa manera que una oportuna flor de Maig ho ha aconseguit, l'emocionen i la fan somriure com si d'una moniata tontaina es tractara.

Ja està bé per hui! Les tres i quatre: és hora d'anar a domir, els Lunis ja fa estona que han cantat allò de "Buenas noches, hasta mañana" i és eixe l'horari al que està acostumada. No obstant això, en aixecar-se del sofà i desfer-se de la vella manta, amb el cap embotit i el fred clavat als ossos, les cames la porten inconscientment cap al seu escriptori, on, baix la tènue llum del flexo que de tantes històries ha sigut testimoni, deixa que el bolígraf trace instintivament grafies i més grafies de color blau.

Un narrador excessivament omniscient? Potser, però tant se val.