dimecres, 19 de maig de 2010

Bromera

Bromera... Volia començar amb eixa paraula aquesta història, una de tantes històries amb un principi i qui sap si també amb un final. I per què amb eixa paraula? Realment, no ho sé. Bromera, bromera, bromera... sens cap dubte, és un bon inici de pàgina.

Doncs bé, això era i no era un petit ocell que vivia feliç sota la calor de les plomes de la seua mare, aprenent de l'experiència del pare i jugant amb els seus germanets. No obstant això, el niu començava a ser massa estret per a ell: desitjava volar, volar tan alt com li fora possible, desplegant les seues curtes ales i deixant-se portar pels colors del vent.

Era un sentiment contradictori, el d'aquest ocell, doncs, per una banda, anhelava la llibertat, la cerca de nous arbres, de nous rius, de noves muntanyes i de nous penya segats des dels quals contemplar la majestuosa mar. Però, per una altra banda, l'afligia pensar que algun dia, tard o d'hora, ocorreria allò inevitable, l'esmicolament de tota la seua vida anterior: al niu, al seu niu, amb el pare i la mare, els seus pares, i amb els germanets ocells, els seus germanets. C'est la vie! O això diuen els francesos. Realment és això la vida? Un continu trobar a faltar i un constant inconformisme? Potser sí. Un ocell qualsevol, habitant d'una terra qualsevol, en la rama d'algun arbre, sempre trobarà a faltar aquells temps en els quals la mare li donava els cuquets al bec alhora que desitjarà que el temps córrega a la velocitat de la llum per a poder ser ell qui alimente altres ocellets que dependran de la seua existència. Les bifurcacions de l'anhel que eternament perviuran a l'ànima de tot ésser amb capacitat d'estimar i de sofrir.

Doncs bé, en una de tantes obscures nits en les quals el contradictori ésser no podia contemplar la lluna des de la seua tèbia llar, va decidir eixir a buscar-la allà on sols ell sabia que la trobaria. I, efectivament, després d'emprendre el curt vol que el va portar a deixar les seues menudes potes sobre les erosionades roques que suporten el fort colpejar de les ones, la va trobar. Allí estava ella, la lluna, esplendorosa i brillant.[...] Tot açò el feia sentir-se una mica més lliure, al mateix temps que l'envaïa la immensitat de l'obscur cel, pràcticament freturós d'estels. Massa gran, massa infinit, i ell, excessivament insignificant com per a poder sobreviure en un món tan extens i desconegut com aquest en el qual respirem.

Un firmament freturós d'estels...No li agradava. La falta d'estels al cosmos està lleugerament vinculada a la vida en societat, a la convivència amb molts altres ocells que, amb els farolets que als seus nius col.loquen, ens contaminen lumínicament. Aquest ocell preferia estar lluny de tots aquells farolets, lluny de tots aquells ocells, poder contemplar un munt d'estels en alçar la vista i assolir-los batent amb força les ales. Antisocial? No ho crec. Una mica potser. Sols de tant en tant.[...]

Reflexionava, pensava, meditava...havia de viure. En això consistia la vida, una metàbole constant, lluny o prop però sempre amb tu mateix. La seua història tindria un final, bo o dolent, però final seria.

I així, l'ocell restava impertèrrit davant les ones, mentre aquestes es trencaven, creant una formosa bromera que li esguitava les galtes mentre meditava, mentre pensava, mentre reflexionava.




2 comentaris:

  1. C'est la vie, y hay que vivirla!!
    Genial, ya te lo dije. Una entrada color verde pistachomanzana, me encanta.

    ResponElimina
  2. Supongo que a todos nos llega la hora de dejar nuestro nido y echar a volar!. Hace tiempo, veíamos ese momento tan lejos que sin duda queríamos que llegar ya, una nueva vida, desconectando de cualquier tiempo pasado. Ahora llega el momento y nos vemos indefensos. Justo ahora es cuando nos damos cuenta de qué tenemos y de cómo lo queremos, por mucho que hace tiempo pensaramos que necesitábamos huir de él. Pero así es la vida, echaremos a volar y forjaremos un camino, nuestro propio camino.

    :)

    ResponElimina