Mai no s’ho perdonaria, cóm
d’il·lusa pot arribar a ser una! Tota una eternitat amb els ulls tancats
escoltant cursileries i, per si açò fóra poc, havia de fer com si no s’adonara
de res, com si visquera en una quarta dimensió completament allunyada d’aquest
món. Per què no podia haver transcorregut tot com als contes? Cóm una princesa
bella i formosa podia haver acabat d’eixa manera?
El principi d’aquesta història ben bé el sap tothom: una
típica princesa del típic conte de princeses. Tot molt predictible fins que un fet va canviar el panorama per complet,
deixant la Blancaneus sumida en la més profunda i eterna tristesa. La
Blancaneus restava tombada al llit que amb tanta delicadesa li havien preparat
els seus estimats nans. Romania impertèrrita, esperant pacientment el
meravellós príncep que de forma miraculosa la despertaria d’aquella llarga
letargia amb la més dolça de les besades.
Després de la llarga espera, entre els plors dels nans i dels
animalets del bosc, aparegué el príncep blau que tots esperàvem. El príncep es
va quedar embaladit d’aquells carnosos llavis. Per què no emetien cap so?
S’apropà encisat, com si ningú més fóra al seu voltant, sense explicar-se cóm
era possible aquella superba bellesa. Sols el separaven centímetres de l’ésser
que més fort havia fet bategar el seu cor. Es va acatxar i, a poc a poc, ben
dolçament, besà el nan dels seus somnis. Tals
van ser les emocions que van brollar per l’interior del nan, que va recuperar
la parla: Mudito no fou mut mai més. I
així, el típic príncep blau va ser feliç amb el seu estimat nan, mentre la
Blancaneus descansava eternament tombada al dormitori dels convidats. Conte
contat, conte acabat, qui no s’alce té el cul foradat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada