dimecres, 9 de juny de 2010

Cataclisme electrònic

L’altre dia un cataclisme es va cernir sobre la meua persona: vaig perdre el carregador del telèfon mòbil i ja no em quedava bateria. La impotència es va apoderar de mi; no podia telefonar, no podia escoltar música i ja no tenia ningú que cada matí em despertara amb eixa repetitiva melodia a la qual tanta mania li he agafat.

Davant una catàstrofe d’aquesta índole, per sort o per desgràcia, no vaig poder fer res més que resignar-me i aprendre a viure sense eixe diminut aparell que romania permanentment a la meua butxaca, sent una part indispensable de la meua indumentària. Va ser llavors quan em vaig adonar de la imperiosa necessitat que tenia d’estar apegada a aquell aparell electrònic.

No obstant això, per força major, vaig aprendre a viure sense Ell i, per desconcertant que sone tal i com està mentalitzada l’espècie humana avui dia, no s’estava tan malament: escoltava els sorolls de la natura quan passejava i xerrava amb l’avi que seia al meu costat a la parada d’autobús en compte d’evadir-me del món sota la música que els auriculars emetien; no estava pendent de telefonades ni missatges que, veritablement, abans no feien més que incordiar; fins i tot trobava gratificant el “ring ring” del meu clàssic despertador, al qual havia tingut oblidat al racó més remot d’un calaix al llarg de tants anys.

Aquest seria un bonic final, no? El típic final feliç que tot conte infantil i tota pel.lícula americana requerixen. Massa infantil, massa americà, massa bonic… Finalment, el carregador va aparèixer misteriosament gràcies a eixe do de trobar objectes que tota mare duu adherit innatament. Una força indescriptible em va “obligar” a endollar el telèfon a la corrent elèctrica, de manera que el típic acabament feliç es va desbaratar. I així finalitze aquesta història; escrivint-la asseguda al solitari banc de la parada d’autobús mentre la música penetra pel meu sentit de l’oïda a través dels auriculars i mentre un rectangular aparell ocupa la meua butxaca.

1 comentari:

  1. Buff que triste es ahora ver a todo el mundo con su movil.. es como una herramiento necesaria. Y aunque nos cueste creerlo, hubo una epoca en la que no existian! y no ocurria nada, seguian con sus vidas como si nada.. pero claro, eso era porque no sabian lo que se perdian.

    ResponElimina