dijous, 18 de novembre de 2010

Peripècies clares, que no obscures

Una vesprada qualsevol en una ciutat qualsevol, una xica qualsev… no, ella no era una xica qualsevol, ella tenia una força d’atracció innata pels cataclismes i els fets que, tot i no canviar la història humana, sí que suposen un gran canvi per a la seua història com a individu que creix i es desenvolupa en una societat (probablement una societat amb unes costums a les que no s’acaba de fer).

Doncs bé, la xicona en qüestió es trobava aquella vesprada sola a casa passant apunts a net. Primerament, va agrair en certa manera l’absència del seus companys, ja que sempre ve bé algun moment de pau i tranquil.litat; bona musiqueta sonant, una tènue llum il.luminant la taula, ella i la seua felicitat pul.lulant per la casa. Però no tardaria en adonar-se que eixa solitud i una ment despistada com la seua no fan bona lliga…

Tot va començar amb un troç de pa congelat que pretenia descongelar per tal de fer-se un entrepà i sopar de camí al concert que l’esperava per la nit. Intrèpida com és, es va aventurar a clavar-lo dins del forn (eixe forn que no havia utilitzat en la vida i al qual li tenia un profund respecte). L’intent de descongelar el pa al forn no va donar bons resultats (negre per fora i blanc per dins) i va decidir gastar el microones de tota la vida. No obstant això, el microones d’aquella casa té vida pròpia i quan es va adonar no es podia entrar a la cuina de la fumaguera que l’aparato tréia:

Quina pudor! Entra, trau el pa. Merda, com crema! Tira’l al terra. Massa fum, t’ofegues. Tanca les portes de les habitacions, obri finestres. Al saló, allí tampoc es pot respirar. Ix a la terrassa i respira uns segons. Tus, fes-te l’ànim; has d’entrar i vore l’empastre que has deixat. Ho intentes i no hi ha manera; no es pot estar. Tus encara més. Deixes passar el temps fins que tot torna mitjanament a la normalitat, però t’has quedat sense entrepà.

Han passat ja nou hores i encara fa tota la casa olor a socarrat. Sols espere que no es cansen de mi i dels meus despistes molt ràpid (clar està que si algun dia ens entra algun lladre a casa, després d’haver-me deixat la clau posada per fora de la porta, no em quedarà més remei que acceptar el meu desterrament).

2 comentaris:

  1. Y yo que llegué a casa diciendo: Huele a comida! A ver qué han preparado... mi sentido del olfato no está muy desarrollado ahora mismo..
    Despistada a más no poder, pero nadie te supera en hacer desayunos y despertarme, así que siento decirte que por ahora no tengo pensado cansarme de ti nunca! :)

    ResponElimina