Tots tenim un amic de tota la vida, un amic amb el que has compartit la major part dels teus moments d’infantesa i d’adolescència, un amic amb el que has plorat i has rist (molt típic, ho sé), un amic amb el que has fet el penca i amb el que t'has enfadat per la mare de totes les tonteries. Fa uns minuts, he rebut un missatge una mica trist de la meua amiga de sempre, i no he pogut evitar que una fina i salada llàgrima lliscara per la meua galta. Ja no parlem tant com abans, deia, estic fent la meua vida ací i sent que tu ja no formes part d’ella. Tanmateix, proseguia, continues sent una de les poques persones que considere importants en la meua vida i t’estime tant com quan passàvem tot el dia apegades l’una a l’altra.
Quanta raó té. La vida avança i mai deixarà de fer-ho. La vida canvia i mai romandrà tranquil·la. Canvies de ciutat, d’aires, de gent, canvies de tot deixant enrere moltes coses que trobes a faltar, però que, necessàriament, havies de deixar. Amb tot, deixar enrere no implica oblidar, doncs la memòria és, com deia Todorov, un dels trets que diferencia l’ésser humà: hem de recordar sense aturar-nos, hem de continuar sense oblidar i hem d’estimar la vertadera amistat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada