diumenge, 25 de març de 2012

Jo i Temps

Volia menjar-se el món, volia menjar-se el temps. Podia? No n’estava segura. Més bé pareixia que el món se la menjava a ella mentre, molt lentament, el temps l’anava envaint: els segons la pessigaven, els minuts la mossegaven, les hores se l’engolien. Tic tac, tic tac. Tot ocorria pràcticament sense que se n’adonara, com una ràfega de vent gelat que et congela momentàniament les galtes. Una hora menys esdevé un dia i aquest una setmana que, al seu torn, es converteix en un mes. Tic tac, tic tac. Merda, l’odie, el temps, maleït siga. Tic tac, tic tac. Continua i no s’atura mentre no puc fer més que romandre impassible davant d’Ell. M’agobia, m’estisa, em retorç, m’ofega.

No em deixa fer al meu aire, el puto Temps. Sí, tu, a tu et dic, Temps asquerós, deixa de córrer ja, no? Què tens? Complex d’Alonso? Mecanguenl’ou, el Temps, ni mitja hòstia té en el fons el tio i ahí està fotent i marejant. Marejaor, que mira que eres marejaor. Estic perdent el temps, pense. O està perdent-me Ell a mi? Definitivament, Ell em perd, sóc una tia valuosa, jo, o això crec. Què creguda, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada