divendres, 20 de juliol de 2012

Clarada màxima

València, 19 de Juliol. Clara resta a casa d'uns amics que molt amablement li han deixat les claus del seu pis per fer nit i poder matricular-se a l'EOI. 20:03h. L'hoste decideix baixar al Consum per comprar-se un sandvitx de cranc, d'estos que venen ja preparats. Després pujaria a casa, es pegaria una dutxeta i soparia gaudint d'alguna bona pel·li i de l'airet valencià que entraria pel balcó. No pinta gens malament la nit. El cas és que ix de casa feliç, pensant en cóm de bé s'ho monta. Fa la compra, emprèn el camí de tornada, arriba a la porta 76 del número 33 i, en tirar a obrir-la, la seua sorpresa no és altra que descobrir la falta de claus a la seua bossa de mà. No passa res, se li hauran caigut al supermercat, pensa. Il·lusa... De nou en el Consum, pega voltes i més voltes amb l'esperança de trobar les claus. La cerca és en va. Una de les caixeres la veu apurada i es posa a buscar amb ella. La re-cerca és també en va.

Clara comença a assumir que, com havia pensat en un principi -encara que havia fet per no creure-s'ho- les claus estan dins del pis. I ella n'està fora. Bien, Clara, bien. I ara què? Sols porta damunt la cartera i un sandvitx de cranc. Demana en una clínica odontològica un paper i un boli i pregunta pel carrer on hi ha una cabina de telèfon. Un home li indica on es troba la més propera, però aquesta resulta estar trencada. Casualitats de la vida, es torna a trobar amb l'home que l'havia guiat abans, qui, en veure la seua cara de preocupació, li pregunta si pot ajudar-la. Clara li comenta la seua situació i l'home de nom desconegut li presta el seu telèfon mòbil. Sols es sap dos números de memòria: el de sa casa i el mòbil de Laura. Ni sa mare ni la seua amiga contesten. Ara sí que l'hem feta bona. L'home li aconsella que prove d'obrir la porta amb el DNI o amb una radiografia. Ho intenta amb el DNI. Fracàs. I si funcionara això de la radiografia? Després de meditar-ho uns instants, decideix demanar-ne una a algun veí. La bona dona que li obri la porta la mira amb cara estranya quan la desesperada protagonista del relat li demana una radiografia per obrir la casa dels seus amics i, finalment, li contesta que no en té cap. Normal. Decideix no provar amb la resta de veïns.

Ha de seguir provant amb les cridades telefòniques. Des d'un locutori aconsegueix (després de nombrosos intents) contactar amb la seua estimada mare, que, acostumada a aquestes situacions, sols li diu: tens que fer-ne sempre alguna, filla? La mare del despistat individu aconsegueix el número d'un dels amos del pis. Clara el telefona i aquest li dóna una solució: FINA. Fina és la germana del seu casero, que per sort viu a l'edifici del costat i té clau del pis on s'allotja efímerament la nostra amiga. La fi està a prop. O això pareix. Les ganes de plorar venen quan arriba a casa de Fina, ningú no li contesta i, al rato d'estar tocant a l'intèrfon, una veïna li diu que Fina està de vacances. Mecaguen Fina, les vacances de Fina, les claus i el puto sandvitx de cranc.

Torna al locutori. El moret del mostrador riu. Crida al seu amic i aquest li demana 15 minuts per moure fils i aconseguir unes altres claus. Clara se'n va, passeja, mira amb odi el sandvitx de cranc que porta a la mà, es caga en tot lo cagable (en ella mateixa la primera) i torna quan pensa que ha transcorregut el temps demanat. El moret del mostrador riu de nou i, a més, parla: 
-¿Otra ves? ¿Nesesitas algo? (llegir amb accent moro)
- No, gracias. Al teléfono nº 5, ¿no?
Després d'una última telefonada, el seu amic li dóna, ara sí, la solució al problema. Ha parlat amb el casero i resulta que Fina acaba de tornar de les seues vacances fa uns minuts. Fina li deixa les claus i Clara, per fi, aconsegueix entrar al pis. Al moble de l'entrada, efectivament, tres lluentes claus romanen impassibles. Si açò fóra el twitter este que està de moda i que sóc incapaç d'utilitzar, ara vindria un: #claradamàxima

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada