Sublim

Allò sublim. Allò que és. Allò que tal volta no és. Allò que brilla internament. Allò que perd tot el seu sentit sense la resplendor de la divinitat humana. L'home és allò sublim i sublim és allò que d'ell emana.

Reflexions inanodines

Tant se val

qui m'estima i qui no,

si a algú li importe

o si algú em vol.

Avui,

una estranya sensació m'envaeix

i el meu pit

sent amb força un esperit que creix.

L'art és forma, però també és esperit. L'art és l'esperit expressat a través de la forma. L'esperit d'un individu que plasma les seues frustracions personals. L'esperit d'un individu que sent i viu en un lloc, que crea i creix en una època. L'art és el sentir particular en un món que no deixa de girar. L'art ho és tot, però pot no ser res. Què és l'art? -em pregunte. Potser no ho sé. Probablement és millor així.

Una poalà d'aigua fresca. O dos. O tres.

Un subjecte a qui anem a anomenar Pocahontas eixia una nit de Dissabte de sa casa feliç, sense depilar (total, pa' què?) i moníssima de la muerte amb el seu vestit preferit. Es va dirigir cap al sopar en el qual es retrobaria amb gent coneguda i algun desconegut. El sopar va trancórrer amb normalitat: amb aquells que ja coneixia no va haver cap incidència i amb els desconeguts va haver feeling. Todo en orden.

El jaleo va vindre a la festa que va succeir el sopar. Un segon subjecte a qui anomenarem Gaspatxo (com el de Los Fruitis) va començar a emprenyar a Pocahontas dient-li que li agradaria "fer compota de tomaca" amb ella (tingueu la ment un poc bruta i deduïu què volia dir amb això de fer compota de tomaca). Pocahontas li seguia el rotllo pensant-se que Gaspatxo era un tio amb sentit de l'humor i que estava de conya, doncs a ella no li agrada la compota de tomaca.

El cas és que Gaspatxo, ni corto ni perezoso, després va decidir que Pocahontas havia de tirar-li la canya a un tercer subjecte, "Winnie de Pooh". Li va estar una bona estona menjant l'orella i finalment es va convèncer: "Si insisteix tant serà perquè Winnie vol alguna cosa amb mi", pensava Pocahontas, a qui Winnie li feia gràcia. Ale pues, ho intentarem. La tasca d'acostament es feia complicada per moments, doncs Winnie havia desaparegut. ¿Dónde está Wally? ¡Digo! ¿Dónde está Winnie? Gaspatxo va resoldre el dubte de seguida: Winnie estava fent compota de tomaca amb un personatge d'un altre conte (un quart subjecte a qui no vaig a posar nom perquè no té més rellevància al llarg de la història). Primera poalà d'aigua fresca en tota la cara. No passa res, fa calor i la plaça està plena d'homes.

Seguidament, apareix un cinquè subjecte: un francés anomenat Tintin que portava varis dies tirant-li la canya a la nostra Pocahontas. Tanmateix, aquesta es feia la dura, ja que amb una nit de Tintin n'havia tingut prou.

Un cubata més tard, Gaspatxo torna a l'acció, no content amb la poalà d'aigua fresca d'abans. Ell, que és molt observador, s'havia adonat del tonteig que portava Pocahontas amb una de les persones desconegudes del sopar, "Peter Pan", de manera que tronà a menjar-li l'orella a Pocahontas per a que es llançara (cosa totalment innecessària, dicho sea de paso, ella sola se sirve y se basta per a saber què fa i quan ho fa). El cas és que quan la nostra prota va creure que era el moment oportú, va emprendre l'atac. Peter Pan estava disposat a acompanyar-la en la trepidant aventura d'anar a pixar, però quan el nostre amic Gaspatxo es va adonar es va fer el indignat i no ho va permetre. Peter ja tenia una Wendy que li curara les penes. Per què eixe canvi d'actitud en Gaspatxet? Bona pregunta, potser algun ingredient del gaspatxo estava caducat i això li impedia regir amb normalitat. Pero bueno, al avío: Segona poalà d'aigua ben fresqueta a la cara.

Per rematar la nit, el franceset Tintin va aparèixer per la plaça fent compota de tomaca amb una altre subjecte a qui tampoc anem a batejar. Esta tercera poalà va ser més light, doncs Tintin no era gens important per a Poca, però què voleu què us diga? A una sempre li agrada que le bailen el agua.

En definitiva, Gaspatxo li la va liar parda a la pobra Pocahontas. Li pegue un tir? Me'l pegue a mi mateixa? No dona no, a la barra a reomplir el got i que la festa no decaiga. Total, que la nostra amigueta Pocahontas no va trobar al seu John Smith i se'n va tornar a casa feliç (al cap i a la fi), sense depilar (total, pa' què?) i moníssima de la muerte amb el seu vestit preferit.

Amanides i gelats

No hi ha res com un dia a la teua platja. Potser estiga plena de guiris i madrileños remugons, però, al cap i a la fi, eixa és una de les coses que la fan especial.

Et tombes sobre l’arena, no massa calenta encara, traus el llibre, t’enfrasques en la lectura i et converteixes durant una estona en el protagonista d’Un sac de billes de Joseph Joffo, mentre, de fons, la mar emet el seu tranquil·litzador onatge. Amb el llibre et tapes la cara per evitar que el sol et cegue, de manera que les dones del costat no saben que, a l’altra banda dels fulls escrits, has deixat de llegir momentàniament i et diverteixes escoltant-les discutir sobre si Luis Alfredo, el de la novel·la de la Primera, havia de deixar a Rosaura Maria per la seua germana o no.

El sol comença a abrasir-te. No pensaves banyar-te, però fa tanta calor… Va, sols els peus. Passeges i repasseges i acabes entrant fins la cintura. L’aigua està fresquíssima, però t’encanta la sensació de frescor a la pell. Finalment, entre ones i impulsos, acabes clavant-te sencera. Busseges fins que et falta l’aire, l’aigua està congelant-te les neurones, traus el cap, respires, somrius… No saps per quin motiu estàs tan radiantment feliç. T’encanta estar allí, olorant la inconfusible mar benidormera, nedant en eixa transparent aigua i recordant tots els bons moments que en eixa platja has viscut. Definitivament, estàs feta per a l’estiu mediterrani: sol, mar, amanides i gelats, no et fa falta res més.

La Taronja Valenciana

7:00 am . Els dos subjectes protagonistes d’aquesta història ixen de la “caixa”, que diuen els francesos (aquests havien jugat un paper important al llarg de la nit, però això és una altra història). Una vegada al carrer, havent-se desfet ja de l’olor a humanitat i de la forta música que ressonava a l’interior, els dos subjectes emprenen el camí de retornada a la seua humil habitada.

Caminen amb els peus ja cansats i ganes d’agafar el llit, però no poden evitar aturar-se a la fruiteria del carrer on es troba sa casa, doncs encara no està oberta però a la vorera hi ha un munt de Taronges Valencianes( perquè estan a València, la seua procedència és completament desconeguda). Dubten. Va, l’agafem? No, tia, no, segur que hi ha algú mirant. Va, no sigues bacora, saps la de taronges que hi ha en una caixa d’eixes? Que no que no, anem cap a casa, tira. Però tia, mira quina taronjor! Va, ajuda’m agafar una caixeta de res. Però ràpid, anem. Finalment agafen amb dificultats una de les caixes que desbordava taronges i la transporten amb el cos doblat i caminant lentament.

No obstant això, sorgeix un imprevist. Una de les poques persones que vaguen pel carrer a eixes hores comença a maleir-les i llançar-los mirades d’indignació. Allò més greu arriba quan la dona punyetera es posa a parlar amb un quart subjecte mirant a les dues protagonistes que s’allunyen amb la caixa de taronges. El quart subjecte resulta ser l’amo de la fruiteria en qüestió i, de cop i volta, s’escolten crits i passes que s’apropen amb rapidesa cap a les dues moniates de la caixa. Per sort, estan ja prop del portal del seus pis.

-Merda! Corre, Clara, corre. Obri la porta que jo puc amb la caixa.

Encara no sé com, però aconsegueixen creuar el carrer. Una amb el cap dins de la bossa intentant trobar les claus, que sempre estan al fons quan més les necessites. I l’altra corrent espatarrada amb la pesada caixa a les mans. Finalment van aconseguir refugiar-se a l’entrada de l’edifici i, amagades darrere d’una paret, observen amb l’adrenalina encara pels núvols, com el simpàtic fruiter que sempre els regala nous quan van a comprar-li kiwis passa corrent per davant del portal sense saber ben bé què ha sigut d’aquelles dos individues.

Pujant per l’ascensor riuen, tremolen, es miren a l’espill i tornen a riure. Pobre fuiter, amb quina cara li agafem les nous de regal ara? En fi, tot siga per gaudir del suc de taronja, de Taronja Valenciana.