Memòries d'una adolescent ressacosa

1/01/2010

Cada 1 de Gener em faig la mateixa pregunta: “ Qui va tindre la rocambolesca idea d’inventar les dinades familiars després d’un dia de farreig? Qui? Eh? Qui!!!? Se’m torba la ment al no trobar resposta, si tinguera a la persona en qüestió davant ara mateixa li diria quatre coses ben dites.

T’aixeques atordida, et sorprèn el desastre que vas ser capaç d’armar en el trajecte que va des de la porta del dormitori fins al llit; uns tres metres, palm dalt palm baix. Vas recuperant el sentit poquet a poquet i comencen a vindre’t flashos de la nit passada. Mires el mòbil i tens un fum de cridades i missatges que no recordes haver llegit ni escrit. I així, a mesura que van venint-te records, vas rient-te més i avergonyint-te de la de coses que fa una baix els “afectes” d’eixa substància tan nociva per al senyor fetge que l’ésser humà s’encabota en consumir en tota festa que es precie.

Puf, quin mal de panxa, quin mareig...QUINA “GONIA”! Li fas alguna visiteta al senyor Roca però res...l'agonia persisteix.

No obstant això, t’armes de valor i coratge per a baixar a la dinada familiar, ja que l’assistència és obligatòria, això faltava! I ací és quan ve el devessall de comentaris fets amb tot el recochineo del món. Sempre estan els Primos Zumosol, que aprofiten la teua debilitat psíquica per a cebar-se amb frases del tipus “Clara, vols un whisket? Una miqueta de vi millor?” Mentre tots dinen i tu no pots fer una altra cosa que mirar el menjar i remenar-lo al plat, és precís que alguna tia amolle allò de “ Esta xiqueta no menja res!” A tot açò, tu estàs morint-te, fas uns quants viatges a l’excusat i així aguantes fins que arriba el segon plat; ta mare et veu més blanca que la Central lechera asturiana i et col.loca dins del llit, què bo!

Passa el temps i quan més a gust et trobes entre els dolcets llençols de cotó, sents una veu que crida: “Claraaaaa! Ja ha vingut el paje amb els regals!” És el fill de la teua cosina, que tan emocionat com està no assimila que estigues tan tranquil.la al llit quan faltava res i menys per a que arribara el paje carregat de regals (Incís: Això del paje és una vella tradició familiar, els Solbes tenim Papa Noel, paje el dia 1 i Reis, porque nosotros lo valemos! Però això és una altra història). El cas és que obris els paquets, poses cara d’emoció, ton pare et pessiga les galtes per a que tornen al seu color roig natural, tots al sofà i...plaf! La típica foto del sofà ja està feta i enguany t’ha tocat a tu eixir amb cara de zombi( aquesta cara de mort a la foto va rotant entre els cosins, encara que últimament em toca a mi sempre la xina).

En fi...coses que passen, hui no sóc persona, estic en la U.V.I i no crec que isca viva d’ací. Aquestes línies només tenen dues fins: Una és demanar a les persones que m’estimen que per favor vinguen al meu enterro amb roba de colorins i estampats de flors i que espargisquen les meues cendres per la Serra d’Aitana i la mar benidormera. L’altra és fer una crida al govern espanyol; que es deixen de tanta política anticrisi, això no té remei per l’amor de Déu, ací el que fa falta es mà dura i una llei que prohibisca la realització de dinades familiars l'1 de Gener baix cap concepte, és inhumà!

Ai mare de Déu senyor...què malalteta estic!

1/01/2011

Un any més la ressaca s'apodera de mi l'1 de Gener i he hagut d'aguantar el tipo en la tradicional dinada familiar. No obstant això, enguany estic menys greu que el passat: no he arribat a l'UVI, m'he quedat en planta.

Feliç any nou benvolguts lectors!

Peripècies clares, que no obscures

Una vesprada qualsevol en una ciutat qualsevol, una xica qualsev… no, ella no era una xica qualsevol, ella tenia una força d’atracció innata pels cataclismes i els fets que, tot i no canviar la història humana, sí que suposen un gran canvi per a la seua història com a individu que creix i es desenvolupa en una societat (probablement una societat amb unes costums a les que no s’acaba de fer).

Doncs bé, la xicona en qüestió es trobava aquella vesprada sola a casa passant apunts a net. Primerament, va agrair en certa manera l’absència del seus companys, ja que sempre ve bé algun moment de pau i tranquil.litat; bona musiqueta sonant, una tènue llum il.luminant la taula, ella i la seua felicitat pul.lulant per la casa. Però no tardaria en adonar-se que eixa solitud i una ment despistada com la seua no fan bona lliga…

Tot va començar amb un troç de pa congelat que pretenia descongelar per tal de fer-se un entrepà i sopar de camí al concert que l’esperava per la nit. Intrèpida com és, es va aventurar a clavar-lo dins del forn (eixe forn que no havia utilitzat en la vida i al qual li tenia un profund respecte). L’intent de descongelar el pa al forn no va donar bons resultats (negre per fora i blanc per dins) i va decidir gastar el microones de tota la vida. No obstant això, el microones d’aquella casa té vida pròpia i quan es va adonar no es podia entrar a la cuina de la fumaguera que l’aparato tréia:

Quina pudor! Entra, trau el pa. Merda, com crema! Tira’l al terra. Massa fum, t’ofegues. Tanca les portes de les habitacions, obri finestres. Al saló, allí tampoc es pot respirar. Ix a la terrassa i respira uns segons. Tus, fes-te l’ànim; has d’entrar i vore l’empastre que has deixat. Ho intentes i no hi ha manera; no es pot estar. Tus encara més. Deixes passar el temps fins que tot torna mitjanament a la normalitat, però t’has quedat sense entrepà.

Han passat ja nou hores i encara fa tota la casa olor a socarrat. Sols espere que no es cansen de mi i dels meus despistes molt ràpid (clar està que si algun dia ens entra algun lladre a casa, després d’haver-me deixat la clau posada per fora de la porta, no em quedarà més remei que acceptar el meu desterrament).

Para todo lo demás... 24 i jo.

Blusó... 20 euros. Viatge de tornada a la capital... 5.50. Esmorzar a la cafeteria... 2.30. Lluïr a València la roba de la teua penya benidormera arrastrant per tota la facultat la maleta amb la guitarra penjant del muscle i unes ulleres de palm i mig... no té preu.

Un núvol blanc

De vegades m’agrada contemplar l’horitzó i veure’t allà lluny, sobre la mar i amb els núvols formant els teus rulls cabells blancs protegint-me com sols una àvia pot salvaguardar la seua neta.

Ara que estic sola recorde les teues paraules i enyore les teues arrugades abraçades. Ara que estic sola em reconforta sentir-te cada nit apegada a mi en forma de bufanda. Ara que estic sola et trobe a faltar més que mai. Ara que estic sola davant la vida m’acompanyes com ningú més ho fa. T’estime molt iaieta, t’estime molt moltíssim.

Estimada amiga:

Oh Ginebra! Quina simbiosi de moments em proporciones! Amb fanta, cocacola o la millor opció: amb tònica. Com de formoses són eixes transparents bambolletes que pul.lulen per dins del got fins que passen per la meua gola.

Quan el sol dorm i la lluna brilla esplendorosa sobre el meu cap, els teus graus produeixen en mi el descontrol i unes ganes irrefrenables de ballar i fer el penca per la plaça. No obstant això, el Lorenzo(que diuen els castellans) no tarda en obrir els ulls, cosa que ma tia interpreta, de forma molt sui generis, com un clar avís per a aixecar-se i posar-se en marxa. Posa’t en peu, bossa, viste’t de masera que l’ofrena comença en vint minuts, torna a bossar, el topo! “Clara, encara no te l’has fet?Vine cap ací que te l’apanye jo en un moment!”, més arcades mentre ma tia intenta en va arreplegar els quatre pèls que tinc al cap, bossa de nou…

Corrent cap al punt de trobada, on la gent mira amb llàstima el meu pàl.lid rostre i fa comentaris amb un murri somriure “Bona festa ahir eh?” Totes les flors per al Santíssim i en missa a primera fila (clar que sí, jo la més devota de totes). En un moment de descuit, aconseguisc eixir del concorregut lloc i cap a casa a… ja saps a què.

En fi… ara toca dinada familiar, no podia ser d’una altra manera; ja tinc més que comprovat que entre una bona castanya i una “anjuntà” familiar hi ha un vincle completament necessari. Dóna’m ànims estimada Ginebra, tú que vives y reinas por los siglos de los siglos, Amén.

La teua amiga que t’estima i odia:

Clara.

P.D: No t’enfades, però crec que hui em passaré al whisky.