Para todo lo demás... 24 i jo.

Blusó... 20 euros. Viatge de tornada a la capital... 5.50. Esmorzar a la cafeteria... 2.30. Lluïr a València la roba de la teua penya benidormera arrastrant per tota la facultat la maleta amb la guitarra penjant del muscle i unes ulleres de palm i mig... no té preu.

Un núvol blanc

De vegades m’agrada contemplar l’horitzó i veure’t allà lluny, sobre la mar i amb els núvols formant els teus rulls cabells blancs protegint-me com sols una àvia pot salvaguardar la seua neta.

Ara que estic sola recorde les teues paraules i enyore les teues arrugades abraçades. Ara que estic sola em reconforta sentir-te cada nit apegada a mi en forma de bufanda. Ara que estic sola et trobe a faltar més que mai. Ara que estic sola davant la vida m’acompanyes com ningú més ho fa. T’estime molt iaieta, t’estime molt moltíssim.

Estimada amiga:

Oh Ginebra! Quina simbiosi de moments em proporciones! Amb fanta, cocacola o la millor opció: amb tònica. Com de formoses són eixes transparents bambolletes que pul.lulen per dins del got fins que passen per la meua gola.

Quan el sol dorm i la lluna brilla esplendorosa sobre el meu cap, els teus graus produeixen en mi el descontrol i unes ganes irrefrenables de ballar i fer el penca per la plaça. No obstant això, el Lorenzo(que diuen els castellans) no tarda en obrir els ulls, cosa que ma tia interpreta, de forma molt sui generis, com un clar avís per a aixecar-se i posar-se en marxa. Posa’t en peu, bossa, viste’t de masera que l’ofrena comença en vint minuts, torna a bossar, el topo! “Clara, encara no te l’has fet?Vine cap ací que te l’apanye jo en un moment!”, més arcades mentre ma tia intenta en va arreplegar els quatre pèls que tinc al cap, bossa de nou…

Corrent cap al punt de trobada, on la gent mira amb llàstima el meu pàl.lid rostre i fa comentaris amb un murri somriure “Bona festa ahir eh?” Totes les flors per al Santíssim i en missa a primera fila (clar que sí, jo la més devota de totes). En un moment de descuit, aconseguisc eixir del concorregut lloc i cap a casa a… ja saps a què.

En fi… ara toca dinada familiar, no podia ser d’una altra manera; ja tinc més que comprovat que entre una bona castanya i una “anjuntà” familiar hi ha un vincle completament necessari. Dóna’m ànims estimada Ginebra, tú que vives y reinas por los siglos de los siglos, Amén.

La teua amiga que t’estima i odia:

Clara.

P.D: No t’enfades, però crec que hui em passaré al whisky.

Aventura biciclista

Òbric vagament l’ull esquerre i em trobe a aquest lloc tan nou i tan meu alhora, mire el rellotge que roman a la tauleta de nit tan bé com la meua embacoramenta de persona que s’acaba d’aixecar del migjorn m’ho permet i comprove que ja faig mig hora tard, per a no variar. Agafe el telèfon i informe del meu retard a qui en teoria m’espera a l’altra punta de la immensa avinguda de Blasco Ibáñez. Després d’una conversa sense sentit que la meua ment mig adormida és incapaç d’assimilar, em dispose a preparar la meua partida.

Una dutxeta ràpida, l’ordinador baix del braç i la bossa penjant d’un muscle. M’assome al taller, d’on la meua bicicleta en teoria ha d’eixir en perfectes condicions, i el mecànic em sorprèn amb un:

-Eixa cadena té falta de canviar, això farà una escandalera quan pedaleges…

-Deixa-ho estar, el soroll em fa companyia.

Una faena menys, sols em queda arribar al meu destí. Me les enginye per a poder pujar a la bici amb tots els bàrtulos que porte damunt i comence la meua intrèpida travessia per Emilio Baró, una avinguda que, per desgràcia, no compta amb carril bici i em veig obligada a conduir per la vorera, que està col.lapsada per persones que m’obstaculitzen el camí. En una de tantes ocasions en les que he d’esquivar un vianant, els meus reflexes no són suficientment ràpids i li pegue amb el manillar a la nalga esquerra al vianant en qüestió:

-Perdó,perdó!

-Mira per on vas xiqueta.

Les galtes se’m ruboritzen, acatxe el cap i continue pedalejant fins que per fi arribe a Blasco Ibáñez, una gran i bonica avinguda amb un fantàstic carril bici, “ S’ha acabat el patiment d’anar per la vorera!”. Doncs no, el patiment persisteix: ara m’esperen un munt de bicicletes que m’avancen, impacients amb la meua parsimònia conductora. Per tal de no molestar la resta de persones que circulen pel carril m’arrime tan com puc al costat sense tindre en compte que per ací hi han arbusts a mansalva, amb rames i fulles que em peguen a la cara dificultant doblement la meua travessia.

Arribe al meu destí i, després de varis intents, aconseguisc clavar la bicicleta a l’ascensor. Espere una llarga estona, en la qual ocupe el temps escrivint amb un paper i un bolígraf prestats per la veïna d’enfront, fins que arriben els amfitrions carregats amb bosses de Mecadona . De la resta de la nit poc hi ha que comentar; menjar, alguna copeta, riures, música i bon rotllo. Una encantadora vetlada valenciana, ha merescut la pena l’aventura biciclista.

Benimantell

11/07/2009

El poble... eixa joia que els de ciutat oblidem de vegades. Deixem que els gegants de ciment i l'insuportable contaminació acústica ens ennuvolen la ment, fent de costat la puresa dels pins i garrofers de la muntanya.

Arriba el moment d'obrir la porta del cotxe i deixar que les primeres partícules d'aire desperten dins del cos eixa sensació de tranquil.litat i que m'envaïsca la nostàlgia que desprenen els bons records que inevitablement em venen a la ment al expirar per primera vegada en molt de temps el pur aire del poble que m'ha vist i m'ha fet crèixer. En eixe precís instant, mentre els meus llavis esbossen un sincer i xicotet somriure, m´és inevitable pensar sempre la maeixa frase: " Ja ol a Benimantell..."

Cada matí, en obrir els ulls, mire per la finestra les velles teulades que en comptades ocasions romanen blanques, el campanar que sempre puntual comunica l'hora mitjançant el fort tocar de les campanes i la majestuosa i desconeguda Serra d'Aitana. És meravellosa la sensació de pau que em proporciona contemplar tot açò sense moure'm del llit.

Gaudir de l'infinit cel estrelat que cada nit brila esplendorós sobre el meu cap mentre em tombe damunt la terra del primer bancal que trobe al meu pas, deixant que els pensaments m'afloren el cervell: "Ai... lo que és la vida!".

Passejar, mirar al meu voltant i trobar-me envoltada d'oliveres i ametlers que esperen ansiosos l'arribada de l'hivern per a poder lluir la seua formosa flor. Caminar sense romb pels costeruts carrers i sentir com una dona a la qual porte tota la vida saludant, però amb la qual mai no he xarrat, conversa amb el veí del costat en l'inconfusible tonà benimantelluda.

Són tants els detalls insignificants i essencials alhora que fan del poble un lloc tan magnífic... Primerament he escrit de "els de ciutat" en primera persona, però me n'adone que he errat. No cal profunditzar molt en la meua ànima per a adonar-se que el meu cor es troba a la muntanya; sóc de poble.

18/08/2010

Llegisc sense saciar-me les meues pròpies paraules, i és que, per molt que passen els anys, la sensació que m'envaeix cada vegada que xafe un troç d'aquest sòl benimantellut és la mateixa. Després d'un hivern en el qual han sigut poques les notícies muntanyenques, torne a trobar-me ací un estiu més; feliç, embacorada, envoltada de la mateixa gent i del mateix ambient. No obstant això, el món va canviant i jo canvie amb ell; tot és igual i idiferent alhora.

Rellegisc sense saciar-me les meues pròpies paraules i , per a no variar, somric i pense: "Aquest hivern em deixaré caure més per ací".

Benimantell, en València ens veïem!