Oda a l'amistat

Tots tenim un amic de tota la vida, un amic amb el que has compartit la major part dels teus moments d’infantesa i d’adolescència, un amic amb el que has plorat i has rist (molt típic, ho sé), un amic amb el que has fet el penca i amb el que t'has enfadat per la mare de totes les tonteries. Fa uns minuts, he rebut un missatge una mica trist de la meua amiga de sempre, i no he pogut evitar que una fina i salada llàgrima lliscara per la meua galta. Ja no parlem tant com abans, deia, estic fent la meua vida ací i sent que tu ja no formes part d’ella. Tanmateix, proseguia, continues sent una de les poques persones que considere importants en la meua vida i t’estime tant com quan passàvem tot el dia apegades l’una a l’altra.

Quanta raó té. La vida avança i mai deixarà de fer-ho. La vida canvia i mai romandrà tranquil·la. Canvies de ciutat, d’aires, de gent, canvies de tot deixant enrere moltes coses que trobes a faltar, però que, necessàriament, havies de deixar. Amb tot, deixar enrere no implica oblidar, doncs la memòria és, com deia Todorov, un dels trets que diferencia l’ésser humà: hem de recordar sense aturar-nos, hem de continuar sense oblidar i hem d’estimar la vertadera amistat.

Sublim

Allò sublim. Allò que és. Allò que tal volta no és. Allò que brilla internament. Allò que perd tot el seu sentit sense la resplendor de la divinitat humana. L'home és allò sublim i sublim és allò que d'ell emana.

Reflexions inanodines

Tant se val

qui m'estima i qui no,

si a algú li importe

o si algú em vol.

Avui,

una estranya sensació m'envaeix

i el meu pit

sent amb força un esperit que creix.

L'art és forma, però també és esperit. L'art és l'esperit expressat a través de la forma. L'esperit d'un individu que plasma les seues frustracions personals. L'esperit d'un individu que sent i viu en un lloc, que crea i creix en una època. L'art és el sentir particular en un món que no deixa de girar. L'art ho és tot, però pot no ser res. Què és l'art? -em pregunte. Potser no ho sé. Probablement és millor així.

Una poalà d'aigua fresca. O dos. O tres.

Un subjecte a qui anem a anomenar Pocahontas eixia una nit de Dissabte de sa casa feliç, sense depilar (total, pa' què?) i moníssima de la muerte amb el seu vestit preferit. Es va dirigir cap al sopar en el qual es retrobaria amb gent coneguda i algun desconegut. El sopar va trancórrer amb normalitat: amb aquells que ja coneixia no va haver cap incidència i amb els desconeguts va haver feeling. Todo en orden.

El jaleo va vindre a la festa que va succeir el sopar. Un segon subjecte a qui anomenarem Gaspatxo (com el de Los Fruitis) va començar a emprenyar a Pocahontas dient-li que li agradaria "fer compota de tomaca" amb ella (tingueu la ment un poc bruta i deduïu què volia dir amb això de fer compota de tomaca). Pocahontas li seguia el rotllo pensant-se que Gaspatxo era un tio amb sentit de l'humor i que estava de conya, doncs a ella no li agrada la compota de tomaca.

El cas és que Gaspatxo, ni corto ni perezoso, després va decidir que Pocahontas havia de tirar-li la canya a un tercer subjecte, "Winnie de Pooh". Li va estar una bona estona menjant l'orella i finalment es va convèncer: "Si insisteix tant serà perquè Winnie vol alguna cosa amb mi", pensava Pocahontas, a qui Winnie li feia gràcia. Ale pues, ho intentarem. La tasca d'acostament es feia complicada per moments, doncs Winnie havia desaparegut. ¿Dónde está Wally? ¡Digo! ¿Dónde está Winnie? Gaspatxo va resoldre el dubte de seguida: Winnie estava fent compota de tomaca amb un personatge d'un altre conte (un quart subjecte a qui no vaig a posar nom perquè no té més rellevància al llarg de la història). Primera poalà d'aigua fresca en tota la cara. No passa res, fa calor i la plaça està plena d'homes.

Seguidament, apareix un cinquè subjecte: un francés anomenat Tintin que portava varis dies tirant-li la canya a la nostra Pocahontas. Tanmateix, aquesta es feia la dura, ja que amb una nit de Tintin n'havia tingut prou.

Un cubata més tard, Gaspatxo torna a l'acció, no content amb la poalà d'aigua fresca d'abans. Ell, que és molt observador, s'havia adonat del tonteig que portava Pocahontas amb una de les persones desconegudes del sopar, "Peter Pan", de manera que tronà a menjar-li l'orella a Pocahontas per a que es llançara (cosa totalment innecessària, dicho sea de paso, ella sola se sirve y se basta per a saber què fa i quan ho fa). El cas és que quan la nostra prota va creure que era el moment oportú, va emprendre l'atac. Peter Pan estava disposat a acompanyar-la en la trepidant aventura d'anar a pixar, però quan el nostre amic Gaspatxo es va adonar es va fer el indignat i no ho va permetre. Peter ja tenia una Wendy que li curara les penes. Per què eixe canvi d'actitud en Gaspatxet? Bona pregunta, potser algun ingredient del gaspatxo estava caducat i això li impedia regir amb normalitat. Pero bueno, al avío: Segona poalà d'aigua ben fresqueta a la cara.

Per rematar la nit, el franceset Tintin va aparèixer per la plaça fent compota de tomaca amb una altre subjecte a qui tampoc anem a batejar. Esta tercera poalà va ser més light, doncs Tintin no era gens important per a Poca, però què voleu què us diga? A una sempre li agrada que le bailen el agua.

En definitiva, Gaspatxo li la va liar parda a la pobra Pocahontas. Li pegue un tir? Me'l pegue a mi mateixa? No dona no, a la barra a reomplir el got i que la festa no decaiga. Total, que la nostra amigueta Pocahontas no va trobar al seu John Smith i se'n va tornar a casa feliç (al cap i a la fi), sense depilar (total, pa' què?) i moníssima de la muerte amb el seu vestit preferit.

Amanides i gelats

No hi ha res com un dia a la teua platja. Potser estiga plena de guiris i madrileños remugons, però, al cap i a la fi, eixa és una de les coses que la fan especial.

Et tombes sobre l’arena, no massa calenta encara, traus el llibre, t’enfrasques en la lectura i et converteixes durant una estona en el protagonista d’Un sac de billes de Joseph Joffo, mentre, de fons, la mar emet el seu tranquil·litzador onatge. Amb el llibre et tapes la cara per evitar que el sol et cegue, de manera que les dones del costat no saben que, a l’altra banda dels fulls escrits, has deixat de llegir momentàniament i et diverteixes escoltant-les discutir sobre si Luis Alfredo, el de la novel·la de la Primera, havia de deixar a Rosaura Maria per la seua germana o no.

El sol comença a abrasir-te. No pensaves banyar-te, però fa tanta calor… Va, sols els peus. Passeges i repasseges i acabes entrant fins la cintura. L’aigua està fresquíssima, però t’encanta la sensació de frescor a la pell. Finalment, entre ones i impulsos, acabes clavant-te sencera. Busseges fins que et falta l’aire, l’aigua està congelant-te les neurones, traus el cap, respires, somrius… No saps per quin motiu estàs tan radiantment feliç. T’encanta estar allí, olorant la inconfusible mar benidormera, nedant en eixa transparent aigua i recordant tots els bons moments que en eixa platja has viscut. Definitivament, estàs feta per a l’estiu mediterrani: sol, mar, amanides i gelats, no et fa falta res més.