Mejor soñando

Los sueños son los objetivos perseguidos, la razón de ser, la fe en poder. Soñar es lo que nos da fuerza para seguir y avanzar en el sendero de la existencia. Soñar es lo que nos motiva, lo que nos ilusiona, lo que nos hace levitar. Soñar es sentir, soñar es vivir.

http://www.youtube.com/watch?v=JKZnEIpLI9o

Conte contat, final extraviat

Mai no s’ho perdonaria, cóm d’il·lusa pot arribar a ser una! Tota una eternitat amb els ulls tancats escoltant cursileries i, per si açò fóra poc, havia de fer com si no s’adonara de res, com si visquera en una quarta dimensió completament allunyada d’aquest món. Per què no podia haver transcorregut tot com als contes? Cóm una princesa bella i formosa podia haver acabat d’eixa manera?

            El principi d’aquesta història ben bé el sap tothom: una típica princesa del típic conte de princeses. Tot molt predictible fins que un fet va canviar el panorama per complet, deixant la Blancaneus sumida en la més profunda i eterna tristesa. La Blancaneus restava tombada al llit que amb tanta delicadesa li havien preparat els seus estimats nans. Romania impertèrrita, esperant pacientment el meravellós príncep que de forma miraculosa la despertaria d’aquella llarga letargia amb la més dolça de les besades.

            Després de la llarga espera, entre els plors dels nans i dels animalets del bosc, aparegué el príncep blau que tots esperàvem. El príncep es va quedar embaladit d’aquells carnosos llavis. Per què no emetien cap so? S’apropà encisat, com si ningú més fóra al seu voltant, sense explicar-se cóm era possible aquella superba bellesa. Sols el separaven centímetres de l’ésser que més fort havia fet bategar el seu cor. Es va acatxar i, a poc a poc, ben dolçament, besà el nan dels seus somnis. Tals van ser les emocions que van brollar per l’interior del nan, que va recuperar la parla: Mudito no  fou mut mai més. I així, el típic príncep blau va ser feliç amb el seu estimat nan, mentre la Blancaneus descansava eternament tombada al dormitori dels convidats. Conte contat, conte acabat, qui no s’alce té el cul foradat!

Art

Art … que ampli pot arribar a ser aquest concepte! No sé, ni vull saber, quina és la definició gramatical que el diccionari dóna d’aquesta paraula. Per a mi la definició és ben senzilla: art és tot allò que aconsegueix evadir-me de tota realitat, relaxar-me, desofegar-me, posar-me un nuc a la gola, fer-me somriure sense saber ben bé el motiu, estarrufar cada pèl que naix a la meua pell… En definitiva, art és tot allò que aconsegueix emocionar-me. En paraules de Paul Klee, el arte no es la representación de lo visible, sino la visualización de lo oculto.

Supose que la gent associa instintivament aquesta paraula amb quadres i catedrals gòtiques, però per què quedar-se en una cosa tan evident? L’artista va més enllà.

Per descomptat, és fantàstic poder interpretar un quadre abstracte i convertir els sentiments del pintor en els meus propis o comprovar com una escultura hel.lenística aconsegueix transmetre’m el sofriment que l’artista que la va crear pretenia fer-me veure, però hi ha tantes coses tan o més gratificants per a l’ànima artista…

La música, com viure sense ella? No és que m’entretinga escoltar-la, sinó que quatre notes poden fer brollar en mi mil sensacions. La bona música és aquella que em fa sentir, senzillament. Tancar els ulls, sols hi estem ella i jo i, no sé com ni per què, penetra pels meus timpans aconseguint recórrer tot el meu cos, fer-me plorar, somriure inevitablement com si estiguera embacorada, tallar-me breument la respiració i fer-me sentir allò que vull sentir, ja que cada cançó repercuteix de diferent manera depenent de la persona receptora. Com diria Nietzche, sólo creería en un Dios que supiera bailar. I la música no sempre ve sola, pot anar agafada de la mà de la poesia, superba fusió!

No obstant això, les lletres també poden caminar assoles i és meravellós llegir i rellegir sense saciar-me una frase o un vers que inexplicablement m’ha extret un sospir de l’ànima i m’ha fet esbossar un enigmàtic somriure carregat de sentiment.

Però la complexitat de l’art va molt més enllà, i és que no sols puc gaudir-lo observant-lo, escoltant-lo o llegint-lo: puc crear-lo, cosa que em gratifica doblement. No he nascut amb el do de la pintura, l’escultura o l’arquitectura (o per circumstàncies de la vida no l’he desenvolupat), però és indescriptible la sensació de benestar amb mi mateixa que em proporciona desofegar-me plasmant en un paper tots els pensaments i sentiments que m’afloren. De crear la meua pròpia música estic molt lluny, tanmateix, m’encanta veure com van avançant els meus coneixements amb la guitarra i com al acariciar sis cordes s’emeten dolços (de vegades no tan dolços) sons pareguts a aquells que amb anterioritat m’havien emocionat.

D’una manera o d’una altra, em sent artista. M’agrada estimar artísticament. Art, art…fascinant i desconegut art!

Blanc i negre

Tanque els ulls i la única cosa que sent és força, força per unir les meues blanques mans a unes altres més obscures, més càlides, més fortes, més maures. Són unes mans que han patit coses que jo mai patiré, que han viscut i sentit un sofriment inimaginable per a una pell blanca com la meua. Tot i això, són unes mans obertes i disposades a agafar mans del color causant de la seua precarietat espiritual.

Quina ximpleria destacar el color de les extremitats d'un cos, tant se val blanques o negres, estan obertes i receptives, això importa. El negre no és necessàriament el color reprimit mentre que el blanc es limita a dominar. Al cap i a la fi, colors neutres són. Mengem i ajudem a menjar, somriguem i ajudem a somriure, vivim i ajudem a viure, estimem i ajudem a estimar.

http://www.youtube.com/watch?v=5T3FXFnoTzE

La paella del nord i la fabada del sud

[...] Era un amor impossible, de què serveix estimar si no es pot sentir? La distància... cada vegada més evident. La societat... cada vegada més cruel. "Et vull, em vols, saps que et desitge i sé que tu a mi també, però lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible."

Potser era covard per la seua part no lluitar per aquell amor boig, potser era massa valenta quedant-se a casa suportant els constants plors de la mare i les penetrants mirades del pare. Rere un munt de llàgrimes i segons de sofriment, la distància va fer l'oblit en una ànima cansada d'estimar i d'amagar un sentiment frustrat. I així, un amor fou un impossible i finalment el desamor es va apoderar d'aquells cors separats per kilòmetres de distància, un a cada punta d'Espanya. No obstant això, sempre quedarà en Astúries un bon plat de paella i ací es gaudirà eternament de la fabada, més que siga Litoral.