Farta de comentaris com
“Història de l’art? Què bonic!” o “Això està tirat, és estudiar i ja està”,
m’he disposat a escriure aquest breu assaig. No em dedique exclusivament a
mirar quadres i a córrer-me de gust fent-ho. Quan vaig a un museu no em limite
a pensar “Què bonica i què ben feta està aquesta escultura!”. No, senyors. La
Història de l’art és molt més que això, és l’estudi de la Història a través de
les obres que l’home ha anat deixant al seu pas pel món. I la Història està
lluny de ser bonica. Jo puc ser bonica —o molt lletja, vaja. La meua samarreta
també pot ser bonica. I sí, també una obra d’art pot ser bonica. Per a gustos,
colors. Però que siga bonica o no, sincerament, no és una cosa que em lleve la
son.
Personalment, dedique
moltes hores a l’estudi, probablement tantes o més que molts estudiants de ciències.
Tot i això, sempre em pareixen insuficients, doncs sempre podria saber més i
comprendre millor l’univers simbòlic que envolta una determinada manifestació
de l’home. És inimaginable el bagatge cultural que caldria per comprendre
íntegrament una obra o un fet, doncs és infinitament gran la quantitat de
coneixement que requereix cadascun dels camps d’estudi d’un humanista, ja siga
dins la història del pensament, de la ciència, de l’economia o de l’art. A
mesura que ampliem el nostre bagatge, un munt de dubtes se’ns plantegen pel
camí. Per resoldre’ls, no hem “d’estudiar i ja està”, hem de pensar, reflexionar,
relacionar i posar en funcionament tots els coneixements que el nostre cervell
alberga per establir connexions coherents. I quan més ample siga el bagatge i a
més camps puguem accedir, més riques seran les connexions.
Com bé explica el meu amic
Panofsky a La Historia del arte como
disciplina humanística, les humanitats no tenen una fi pràctica ni una
clara rendibilitat comercial. Tanmateix, l’home necessita conèixer la realitat,
la seua realitat, i el passat forma part d’aquesta. L’ésser humà no sols està
conformat per la seua pròpia experiència, sinó també per les experiències que
d’altres, al llarg de milers i milers d’anys, han tingut abans que ell.
Estudiem l’home d’avui, que no seria el que és sense l’home d’ahir i que tant
ha creat art com és pare de la ciència. Si deixem de tindre aquesta
sensibilitat cap a nosaltres mateixos, al meu parer, estem perduts.
D’on venim i on anem? Una
qüestió que més d’un s’ha plantejat, però que ningú no s’ha atrevit a resoldre.
Voleu menysprear, ridiculitzar i no fomentar el treball dels humanistes? Avant,
que així no sabrem on anem, però tampoc d’on venim i acabarem sense saber què
cony fem ací. No rebutge en absolut cap branca del coneixement, doncs està de
més dir que ens són necessaris metges, físics, enginyers i advocats, però
deteste que es menyspree el que faig o, millor dit, el que fan un munt
d’estudiosos sense la saviesa dels quals estaríem perduts en un món que no
sabríem d’on ha eixit. Així doncs, lluny de ser fàcil, bonica i irrellevant, la
Història de l’art —les humanitats— és, almenys per a mi, apassionant,
inabastable i necessària si volem comprendre el món que ens envolta i conèixer-nos
a nosaltres mateixos.
NOTA: I no, no sé pintar.
