dilluns, 21 de gener del 2013

La ciència de l'home


            Farta de comentaris com “Història de l’art? Què bonic!” o “Això està tirat, és estudiar i ja està”, m’he disposat a escriure aquest breu assaig. No em dedique exclusivament a mirar quadres i a córrer-me de gust fent-ho. Quan vaig a un museu no em limite a pensar “Què bonica i què ben feta està aquesta escultura!”. No, senyors. La Història de l’art és molt més que això, és l’estudi de la Història a través de les obres que l’home ha anat deixant al seu pas pel món. I la Història està lluny de ser bonica. Jo puc ser bonica —o molt lletja, vaja. La meua samarreta també pot ser bonica. I sí, també una obra d’art pot ser bonica. Per a gustos, colors. Però que siga bonica o no, sincerament, no és una cosa que em lleve la son.

            Personalment, dedique moltes hores a l’estudi, probablement tantes o més que molts estudiants de ciències. Tot i això, sempre em pareixen insuficients, doncs sempre podria saber més i comprendre millor l’univers simbòlic que envolta una determinada manifestació de l’home. És inimaginable el bagatge cultural que caldria per comprendre íntegrament una obra o un fet, doncs és infinitament gran la quantitat de coneixement que requereix cadascun dels camps d’estudi d’un humanista, ja siga dins la història del pensament, de la ciència, de l’economia o de l’art. A mesura que ampliem el nostre bagatge, un munt de dubtes se’ns plantegen pel camí. Per resoldre’ls, no hem “d’estudiar i ja està”, hem de pensar, reflexionar, relacionar i posar en funcionament tots els coneixements que el nostre cervell alberga per establir connexions coherents. I quan més ample siga el bagatge i a més camps puguem accedir, més riques seran les connexions.

            Com bé explica el meu amic Panofsky a La Historia del arte como disciplina humanística, les humanitats no tenen una fi pràctica ni una clara rendibilitat comercial. Tanmateix, l’home necessita conèixer la realitat, la seua realitat, i el passat forma part d’aquesta. L’ésser humà no sols està conformat per la seua pròpia experiència, sinó també per les experiències que d’altres, al llarg de milers i milers d’anys, han tingut abans que ell. Estudiem l’home d’avui, que no seria el que és sense l’home d’ahir i que tant ha creat art com és pare de la ciència. Si deixem de tindre aquesta sensibilitat cap a nosaltres mateixos, al meu parer, estem perduts.

            D’on venim i on anem? Una qüestió que més d’un s’ha plantejat, però que ningú no s’ha atrevit a resoldre. Voleu menysprear, ridiculitzar i no fomentar el treball dels humanistes? Avant, que així no sabrem on anem, però tampoc d’on venim i acabarem sense saber què cony fem ací. No rebutge en absolut cap branca del coneixement, doncs està de més dir que ens són necessaris metges, físics, enginyers i advocats, però deteste que es menyspree el que faig o, millor dit, el que fan un munt d’estudiosos sense la saviesa dels quals estaríem perduts en un món que no sabríem d’on ha eixit. Així doncs, lluny de ser fàcil, bonica i irrellevant, la Història de l’art —les humanitats— és, almenys per a mi, apassionant, inabastable i necessària si volem comprendre el món que ens envolta i conèixer-nos a nosaltres mateixos.

NOTA: I no, no sé pintar.

dimarts, 8 de gener del 2013

La dama de Shallot



Y en la oscura extensión río abajo
-como un audaz vidente en trance,
contemplando su infortunio-
con turbado semblante
miró hacia Camelot.
Y al final del día
la amarra soltó, dejándose llevar;
la corriente lejos arrastró
a la Dama de Shalott.

(Alfred Tennyson, Los idilios del rey)





¿Somos lo que somos o lo que nos gustaría ser? Ciertamente, no lo sé. Soy carne y también soy hueso. Nada sería sin la materia que me da solidez y nadie me identificaría si no viera mi rostro, mi pelo o las curvas de mi cuerpo. Sin embargo, no sólo soy carne —y también hueso—, pues el alma que mi interior alberga es mucho más yo que yo misma. El tiempo, la vida, la ha hecho de una determinada manera, pero el tiempo, la misma vida, le ha impedido florecer y transmitir todo lo que en mi interior acaece. El alma vaga sin rumbo por los senderos del cuerpo, ansía irradiar una luz brillante y potente, que queda oprimida por las limitaciones del cuerpo que la alberga. ¿Somos cuerpo o somos alma? Somos luz que brilla o a la que no dejamos brillar.

dilluns, 7 de gener del 2013

Mans


Mans. Mans que freguen, que acaricien, que emocionen. Mans que agafen, que estrenyen, que guien. El món està ple de mans, de dits, de ungles, de padastres i de carn tèbia disposada a transmetre la seua calor. Tot i això, de vegades trobe a faltar alguna mà a la qual agafar i estrènyer amb força. Una mà que em guie i es deixe guiar per senders sense principi ni fi. Senders que volen en l’aire, que abstreuen, que transmeten. Senders que fan viure i sentir-se lliure.

divendres, 20 de juliol del 2012

Clarada màxima

València, 19 de Juliol. Clara resta a casa d'uns amics que molt amablement li han deixat les claus del seu pis per fer nit i poder matricular-se a l'EOI. 20:03h. L'hoste decideix baixar al Consum per comprar-se un sandvitx de cranc, d'estos que venen ja preparats. Després pujaria a casa, es pegaria una dutxeta i soparia gaudint d'alguna bona pel·li i de l'airet valencià que entraria pel balcó. No pinta gens malament la nit. El cas és que ix de casa feliç, pensant en cóm de bé s'ho monta. Fa la compra, emprèn el camí de tornada, arriba a la porta 76 del número 33 i, en tirar a obrir-la, la seua sorpresa no és altra que descobrir la falta de claus a la seua bossa de mà. No passa res, se li hauran caigut al supermercat, pensa. Il·lusa... De nou en el Consum, pega voltes i més voltes amb l'esperança de trobar les claus. La cerca és en va. Una de les caixeres la veu apurada i es posa a buscar amb ella. La re-cerca és també en va.

Clara comença a assumir que, com havia pensat en un principi -encara que havia fet per no creure-s'ho- les claus estan dins del pis. I ella n'està fora. Bien, Clara, bien. I ara què? Sols porta damunt la cartera i un sandvitx de cranc. Demana en una clínica odontològica un paper i un boli i pregunta pel carrer on hi ha una cabina de telèfon. Un home li indica on es troba la més propera, però aquesta resulta estar trencada. Casualitats de la vida, es torna a trobar amb l'home que l'havia guiat abans, qui, en veure la seua cara de preocupació, li pregunta si pot ajudar-la. Clara li comenta la seua situació i l'home de nom desconegut li presta el seu telèfon mòbil. Sols es sap dos números de memòria: el de sa casa i el mòbil de Laura. Ni sa mare ni la seua amiga contesten. Ara sí que l'hem feta bona. L'home li aconsella que prove d'obrir la porta amb el DNI o amb una radiografia. Ho intenta amb el DNI. Fracàs. I si funcionara això de la radiografia? Després de meditar-ho uns instants, decideix demanar-ne una a algun veí. La bona dona que li obri la porta la mira amb cara estranya quan la desesperada protagonista del relat li demana una radiografia per obrir la casa dels seus amics i, finalment, li contesta que no en té cap. Normal. Decideix no provar amb la resta de veïns.

Ha de seguir provant amb les cridades telefòniques. Des d'un locutori aconsegueix (després de nombrosos intents) contactar amb la seua estimada mare, que, acostumada a aquestes situacions, sols li diu: tens que fer-ne sempre alguna, filla? La mare del despistat individu aconsegueix el número d'un dels amos del pis. Clara el telefona i aquest li dóna una solució: FINA. Fina és la germana del seu casero, que per sort viu a l'edifici del costat i té clau del pis on s'allotja efímerament la nostra amiga. La fi està a prop. O això pareix. Les ganes de plorar venen quan arriba a casa de Fina, ningú no li contesta i, al rato d'estar tocant a l'intèrfon, una veïna li diu que Fina està de vacances. Mecaguen Fina, les vacances de Fina, les claus i el puto sandvitx de cranc.

Torna al locutori. El moret del mostrador riu. Crida al seu amic i aquest li demana 15 minuts per moure fils i aconseguir unes altres claus. Clara se'n va, passeja, mira amb odi el sandvitx de cranc que porta a la mà, es caga en tot lo cagable (en ella mateixa la primera) i torna quan pensa que ha transcorregut el temps demanat. El moret del mostrador riu de nou i, a més, parla: 
-¿Otra ves? ¿Nesesitas algo? (llegir amb accent moro)
- No, gracias. Al teléfono nº 5, ¿no?
Després d'una última telefonada, el seu amic li dóna, ara sí, la solució al problema. Ha parlat amb el casero i resulta que Fina acaba de tornar de les seues vacances fa uns minuts. Fina li deixa les claus i Clara, per fi, aconsegueix entrar al pis. Al moble de l'entrada, efectivament, tres lluentes claus romanen impassibles. Si açò fóra el twitter este que està de moda i que sóc incapaç d'utilitzar, ara vindria un: #claradamàxima

dimarts, 17 d’abril del 2012

Papallones clorolides

Maleïdes papallones! Volen radiants pel cel lluint formosos colors i així aconsegueixen que tothom les vullga assolir. Una vegada resten ja a l’estómac de la seua víctima, els seus colors es barregen deixant la desventurada persona confosa, atordida i sumida en la més profunda incertesa. Són d’allò més inoportuns aquests maquiavèl·lics insectes... Clorolits al principi i incomprensibles en passar el temps. Per què ara? Per què ací? Per què així? These are the questions i no la de Shakespeare. Papallones, papallones. Papallones clorolides.