[...] Era un amor impossible, de què serveix estimar si no es pot sentir? La distància... cada vegada més evident. La societat... cada vegada més cruel. "Et vull, em vols, saps que et desitge i sé que tu a mi també, però lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible."
dilluns, 21 de juny del 2010
La paella del nord i la fabada del sud
[...] Era un amor impossible, de què serveix estimar si no es pot sentir? La distància... cada vegada més evident. La societat... cada vegada més cruel. "Et vull, em vols, saps que et desitge i sé que tu a mi també, però lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible."
dijous, 17 de juny del 2010
Trens que van
dijous, 10 de juny del 2010
Esos viejos cascarrabias
No le sacaba ni tres palmos al suelo cuando aquella mujer cogía con fuerza una pequeña e inocente mano de niña, de niña feliz que paseaba alegremente con su abuela. No le sacaba ni tres palmos al suelo cuando aquella mujer me cogía la mano. Mientras una bandada de pájaros sobrevolaba nuestras cabezas, ese viejo trozo de carne arrugada y lánguida que era la mano de mi abuela me proporcionaba la seguridad que todo niño necesita para hacer frente a las temibles aventuras y desventuras que la calle pone ante él.
dimecres, 9 de juny del 2010
Cataclisme electrònic
L’altre dia un cataclisme es va cernir sobre la meua persona: vaig perdre el carregador del telèfon mòbil i ja no em quedava bateria. La impotència es va apoderar de mi; no podia telefonar, no podia escoltar música i ja no tenia ningú que cada matí em despertara amb eixa repetitiva melodia a la qual tanta mania li he agafat.
Davant una catàstrofe d’aquesta índole, per sort o per desgràcia, no vaig poder fer res més que resignar-me i aprendre a viure sense eixe diminut aparell que romania permanentment a la meua butxaca, sent una part indispensable de la meua indumentària. Va ser llavors quan em vaig adonar de la imperiosa necessitat que tenia d’estar apegada a aquell aparell electrònic.
No obstant això, per força major, vaig aprendre a viure sense Ell i, per desconcertant que sone tal i com està mentalitzada l’espècie humana avui dia, no s’estava tan malament: escoltava els sorolls de la natura quan passejava i xerrava amb l’avi que seia al meu costat a la parada d’autobús en compte d’evadir-me del món sota la música que els auriculars emetien; no estava pendent de telefonades ni missatges que, veritablement, abans no feien més que incordiar; fins i tot trobava gratificant el “ring ring” del meu clàssic despertador, al qual havia tingut oblidat al racó més remot d’un calaix al llarg de tants anys.
Aquest seria un bonic final, no? El típic final feliç que tot conte infantil i tota pel.lícula americana requerixen. Massa infantil, massa americà, massa bonic… Finalment, el carregador va aparèixer misteriosament gràcies a eixe do de trobar objectes que tota mare duu adherit innatament. Una força indescriptible em va “obligar” a endollar el telèfon a la corrent elèctrica, de manera que el típic acabament feliç es va desbaratar. I així finalitze aquesta història; escrivint-la asseguda al solitari banc de la parada d’autobús mentre la música penetra pel meu sentit de l’oïda a través dels auriculars i mentre un rectangular aparell ocupa la meua butxaca.
divendres, 4 de juny del 2010
Amb mil orelles
M'adorc abraçada a una gran i dolça orella que m'acarona i es deixa acaronar per mi; l'acaricie, la bese, la mossegue... M'encanta. Passe tota la nit somiant al seu costat, apegada a ella com si fos un polp gegant que no vol alliberar la seua presa. Ensems, li bufe al timpà l'aire que els meus pulmons expiren pausadament.
Comença l'alba i el sol ja escalfa totes les meues orelles, doncs brilla esplendorós il·luminant aquest fantàstic regne. En obrir els ulls, desperear-me i pegar una tocadeta d'orella mantinal per començar el dia amb energia, un altre simpàtic troç de cartílag em porta el desdejuni al llit. Ai... què bo! Una orelleta em dóna un relaxant massatge per tooot el cos omplint-me'l de crema mentre una altra m'acaricia els cabells.
Una vegada vestida amb l'uniforme reial (un colorit vestidet d'Agatha Ruiz de la Prada), isc al carrer, on sols hi observe orelles i més orelles que em saluden amb alegria, contentes amb la reina que el destí els ha oferit.
Crec que he arribat al clímax de la meua felicitat. No necessite res més, tinc mil orelles.
http://www.youtube.com/watch?v=NSLOsockx9s