30 de Maig de 2010, 23:30h. Tres amigues vaguen sense rumb per l'enigmàtic Benidorm, que ja comença a estar col.lapsat per turistes de tot arreu que gaudeixen d'unes vacances preestiuenques. Les tres individues assaboreixen un gelat de llima, però per a una d'elles no és un gelat qualsevol, és l'últim gelat que podrà degustar com a no-adulta, potser després els gelats no facen el mateix gust, ja ho comprovarà.
Només falten 20 minuts. Les joves dirigeixen les seues passes cap a la platja de Llevant, el passeig de la qual està concorregut de vianants. Es lleven les sabates, s'engolixen els gelats tan a pressa com poden i s'endinsen en la fina arena sobre la qual tantes vegades han estat les tres juntes torrant-se al sol, fent el penca, rient i cantant "Colores en el viento" i "Un beso y una flor" algun que altre Dissabte de matinada.
Seuen en una de les blaves hamaques que romanen amuntonades cada nit a la platja de la nostra ciutat i en la llunyania uns xicons als quals no havien vist en la vida (probablement madrileños romancers i pesats) les saluden i intenten establir certa "amistat" amb elles:
-¿Tienes fuego?
-Sí guapa, ten.
-No gracias, no fumo.
Una conversa un tant il.lògica i desconcertant, pròpia d'una xiqueta menor d'edat...
Per fi, acosegueixen desfer-se dels madrileños romancers, encara que en el fons els agrada això de "fer vida social", cosa prou fàcil en una ciutat com aquesta. Queden 10 minuts i els ha d'aprofitar. 10 minuts, 10 minuts... La única cosa que li ve a la ment és rememorar aquells temps en els quals la mar era testimoni de les castanyes que els Dissabtes s'apoderaven d'elles i feia de públic mentre la encara jove de 17 anys cantava a ple pulmó allò de ¿Has oído al lobo aullarle a la luna azul o has visto a un lince sonreir? Doncs bé, això va fer; mentre les altres dos amigues reien (no sé si d'ella o amb ella), la que en uns minuts seria "cumpleañera" feia el moniato i cantava feliç aquella cançó que tan bons records els duia a les tres.
1 minut! Ai mare de Déu senyor!
-Va, va, agafeu-me les cames; vaig a fer 18 anys fent el pino! (eixe pino que tants mals de cap li va donar a les classes d'educació física de l'institut).
Tic tac, tic tac... Ja! 00:00h. La jove resta cap per avall, ja major d'edat, amb la sang baixant-li al cervell, dos amigues subjectant-li les cames en l'aire i cantant tan bé com la seua postura li ho permetia: ¿Cuán alto el árbol crecerá? Si lo cortas hoy nunca lo sabrás [...] ¡Y colores en el viento descubrí..! (8)
Una vegada són ja les tres adúlteres, que no adultes, decideixen fer coses de "xiques fadrines". Sols diré... Bingo!
Senyores, senyors, que em demanen el DNI, que me'l demanen! Com és de gratificant posar-li el carnet d'identitat als morros a eixe que t'acaba de dir:
-¿Tú también tienes 18? Ellas sí, pero tú...
-¡Pim pam, toma carnetito!
jajaja me encanto tu forma de cumplir años.es que en cuanto te hoy cantar ahi abajo no me lo podia creer, yo pensando: dioos mio que sigue cantando!. jajajajaj que risa, i a rosa se le resbalaba tu pierna.. i ya luego te pones en pie i nos dices: dios notaba que la cara me hacia "bum bum,bum bum" pero no se si era porque estaba boca abajo i tenia la sangre en la cabeza o porque estaba cantando.. jajaja que caso madre mia.
ResponEliminaTengo mono de bingo!! tenemos que volver a ir, que para la proxima si que cantamos algooo.